ComiCat us ofereix aquest interessantíssim article que ens va cedir Antonio Martín, una de les persones que més entén de còmic. Degut a la seva extensió, la publicació es fa per capítols, el segon dels quals podeu llegir a continuació:
La premsa catalana sota la Dictadura, 1923-1930
Autor: Antonio Martín
Traducció: Marc Pastor i Sanz
En 1923 es produeix el cop d'estat del general Miguel Primo de Rivera, que llavors era Capità General de Catalunya, on va rebre els primers i entusiastes suports de la patronal i la burgesia catalanes per a les quals era prioritari l'ordre públic per damunt i més enllà de tot projecte catalanista. Tot just quinze dies després del cop el Directori Militar sorgit del mateix prohibia l'ús públic de l'idioma català, de la bandera catalana, de la sardana La Santa Espina, etc. La repressió va afectar a més de cent entitats catalanistes i va suposar la pràctica supressió de les institucions catalanes d'autogovern regional assolides pas a pas des de finals del segle XIX.
Sota la Dictadura es va produir un reacció de rebot entre els ciutadans comuns que es va reflectir en un augment de la producció editorial catalana, al convertir-se l'idioma en senyal d'identitat enfront de la repressió. Contradictòriament, el Govern va tolerar la premsa i l'edició de llibres en català sempre que no fessin apologia del catalanisme i això es va reflectir en que, a més de mantenir-se En Patufet i Virolet, es van editar també les revistes infantils catalanes Mar i Cel, 1923; Sigronet, 1924; La Rondalla Catalana i La Rondalla del Dijous segona època, 1924; Bailet i La Nuri, 1925; L'Aventura Mensual i En Manelic, 1926; El Noi Català, 1927; Jordi i L'Estornell, 1928. Cap d'elles va fer bandera de catalanisme actiu i militant però en conjunt i per la seva mera existència i edició van contribuir a mantenir viu el fet nacional català.
D'aquestes revistes infantils cal destacar-ne diversos títols, el més important Sigronet si atenem a la durada de la seva vida editorial. Es tracta de la primera incursió que feia en el camp de la premsa en català l'editorial El Gat Negre, propietat de Juan Bruguera, qui va confiar la direcció d'aquesta revista, i de la publicació subsidiària La Rondalla Catalana, a Emili Graells Castell. Sigronet era bàsicament un simple calc de la revista Pulgarcito: les historietes, els acudits i molts materials es van repetir d'uns a altres, fins i tot seccions específiques, simplement traduïdes del castellà al català, però Emili Graells va incorporar també altres textos escrits per Aureli Capmay, Clovis Eimeric, Joan Laguia Lliteras, Lluis Millà, Maria Novell, Melcior Font, etc. referits a temes del folklore, costums i llegendes catalans, això i l'afegit d'algunes historietes protagonitzades per camperols tocats amb barretina, més la eufonía dels noms i algunes gotes d'humor vernacle van ser el condiment amb el qual es confeccionava aquesta revista per als nens catalans. Malgrat la seva relativa pobresa la fórmula va funcionar, doncs Sigronet va romandre en el mercat durant quatre anys.
Amb menor importància respecte a la seva difusió i penetració en la societat catalana d'aquests anys, encara que amb moltíssimes més pretensions, apareixen les revistes La Nuri, 1925, i Jordi, 1928. La primera, dirigida per Lola Anglada, té la peculiaritat i la importància de ser la primera revista infantil catalana que es dirigeix expressament al públic lector femení. La revista és elegant i està ben compaginada, però els seus continguts literaris i gràfics la inscriuen en la línia de les publicacions de prestigi plantejades amb la intenció d'instruir delectant, sense major atractiu per a les seves possibles lectores malgrat la interessant empremta estètica que la dibuixant dóna a la revista, el que es va traduir en la seva curta vida de tan sols 17 números. Ens queda el fet molt important que la pròpia existència de La Nuri implica: el tàcit reconeixement sociològic de la dona com lectora.
La revista Jordi, que apareix al febrer de 1928 dirigida per Melcior Font, és una de les revistes infantils de major nivell estètic i literari editades a Catalunya, amb col·laboradors literaris procedents de les files de l'alta cultura catalana, de la categoria i prestigi de Josep Carner, Carles Riba, Carles Soldevila, Marià Manent, Armand Obiols, entre altres. La sensació que Jordi produeix, vista avui, és la d'una revista fonamentalment literària, feta amb gust i summe equilibri, que utilitzava la il·lustració, els acudits i historietes, d'autors com Quelus, Josep Obiols, D´Ivori, Prats, Lola Anglada, Morató, Apa, Torné Esquius, Castanys, com un digne complement de les seccions de text. El producte final era una revista dirigida a lectors selectes de les classes burgeses altes, la qual cosa va fer que la revista tingués curta vida, tancant amb el seu número 25, en el qual la direcció va publicar un text de comiat on assenyalava el que era el problema de fons de moltes publicacions selectes i de prestigi per a nens: “Jordi (...) trobà bons amics, ajut entusiasta, però no pas en la mesura que calia en relació al seu esforç”.
La ciutat de Lleida celebrarà Set de Còmic, la primera convenció de professionals d'aquest sector, els dies 21 i 22 de novembre de 2008. La trobada comptarà amb la presència d'autors, editors, distribuïdores, llibreries i premsa especialitzada. Aquesta nova convenció arriba en un moment d'auge del còmic com a mitjà d'expressió artística i literària, després d'una llarga tradició d'autors i de publicacions de referència. La recent creació de dos premis nacionals, concedits pel Ministerio de Cultura i per la Conselleria de Cultura de la Generalitat, són una mostra d'aquesta major presència del còmic entre el públic general.
.jpg)
