06 de desembre 2016

Homenatge a Micharmut

El rar Micharmut


Ha mort, sense gaire soroll, Juan Enrique Bosch Quevedo, conegut en l’inframón del tebeo local com a Micharmut. El lector habitual de Catorze, que els déus premiïn encara amb més audiència, ni tan sols deu haver forçat lleugerament la cara amb un gest d’estranyesa. Potser ni s’ha immutat. No sap què és ni qui és Micharmut. Ni tan sols ho deu saber el lector més encuriosit amb aquesta secció. Perquè Juan Enrique Bosch Quebedo, sempre Micharmut, era un heroi desconegut per a la majoria. Per a la gran i per a la petita majoria. Per desgràcia, ells s’ho perden.

Micharmut havia nascut al barri del Cabanyal de València –el que Rita Barberà volia assolar– el 1953 i ha mort a la mateixa ciutat, potser al mateix barri, aquest novembre passat. Tots els iniciats en la literatura gràfica saben que a l’Espanya preindustrial de la postguerra hi havia tres centres de producció de la historieta: Barcelona, València i Madrid. La capital de l’Estat, com sol passar, produïa publicacions sota el segell del règim. Tot allò que editava l’administració franquista amb la intenció de deformar la infància. Amb alguna excepció. A Barcelona i a València, per contra, hi havia la indústria de peu, la infanteria. Des de Bruguera, passant per Hispanoamericana, TBO i Maga, fins a Valenciana. Tot això, tot el sector, va esclatar joiosament, a repèl i a contrapèl, en els anys quaranta, després de la cruel guerra, i va anar diluint-se en els setanta, fins a desaparèixer del tot, sempre traumàticament, en els vuitanta.

Va ser el cas d’Editorial Valenciana, el far i guia dels quaderns d’aventures espanyols, que va tancar les portes enmig d’un esclafit lamentable l’any 1986, quan els seus herois permanents –El Guerrero del Antifaz, Roberto Alcázar o Pumby– només eren espectres. Aquells herois i els de Bruguera o el TBO havien estat la referència de generacions de nens i adolescents. I també els ídols d’una fornada de nous creadors que va brotar des de mitjans anys setanta amb la contestació i la innovació com a bandera.

Just a la mateixa València, mentre moria, ridícula i despietada, l’editorial que tants èxits havia acumulat, començava a articular-se un moviment de reivindicació del còmic com a art adult. Un moviment que integrava dibuixants de distintes generacions, promotors i activistes culturals, teòrics i llibreters. Com ara Manel Gimeno, Mique Beltran, Mariscal, Sento Llobell, Daniel Torres, Pedro Porcel, Manuel Molero, Nacho Balaguer o Micharmut. Joves i descarats, van generar algunes revistes de tebeo valencià underground ara mítiques, van promoure editorials fallides però glorioses, van impulsar locals de marxa moderna i postmoderna, i fins i tot alguna llibreria de gènere que, amb mutació de nom, encara ha aguantat el pas inclement del temps retromodern. Però allò que aguanta de debò, allò que superarà aquest moment i tots els moments que vindran, és el treball d’una onada de creadors literaris i gràfics que va sorprendre el públic pròxim i llunyà per l’originalitat i la qualitat. Venien d’això, de les editorials Valenciana i Bruguera. També del TBO. I amb Coll, Vázquez, Ibáñez, Benejam, Gago o Urda com a referència i elevades dosis de genialitat particular, no hi havia prou món que els aturés.

Coneguts com a Nova Escola Valenciana –un nom que sempre van rebutjar amb contundència per sentir-se rabiosament individuals i no grup–, Miguel Calatayud, Mariscal, Manel Gimeno, Sento, Daniel Torres, Mique Beltran i Micharmut van arrancar des de València i van esclatar a Barcelona, de la mà de  Rafa  Martínez i Joan Navarro, que, des de Norma o Complot , els van apadrinar com a editors.

Del 9 de juny al 2 d’octubre d’enguany l’Institut Valencià d’Art Modern va retratar aquell moment i aquells personatges en l’exposició València, línia clara. El seu comissari, Álvaro Pons, situava Micharmut en aquell huracà d’aquesta manera: “L’obra de Micharmut eludeix qualsevol definició o aproximació. Autèntic portent de la narrativa gràfica mundial, la seua concepció radical de l’experimentació del llenguatge de la historieta el col·loca dècades per davant de qualsevol altre autor. La seua mirada naix del respecte reverencial als clàssics del còmic, com Palop, Urda o Coll, però es projecta cap al futur sense respectar cap frontera ni norma preconcebuda, creant una obra on l’inorgànic pren vida per a reptar el lector en cada vinyeta, en cada pàgina”.

La referència podria semblar exagerada, una filigrana literària excessiva d’algú que pretén sorprendre el lector amb l’abús adjectival. Doncs, no és això. La descripció és injusta, però perquè fa curt. Perquè l’art de Micharmut va més lluny. En una evolució que arranca de al sublimitat intuïtiva i arriba a la genialitat creativa en estat pur i dur. En textos i el dibuixos, no hi ha res que s’assembli al treball de Juan Enrique Bosch ni en aquesta part del món ni en les altres. A aquestes alçades de la reivindicació, el lector més escèptic es deu preguntar que, si tant d’elogi encès i desbocat és cert, com és que Micharmut és un perfecte –mai més ben dit– desconegut. Doncs això mateix es pregunta l’autor d’aquestes línies. I es pregunten igualment Álvaro Pons, el comissari de l’exposició que el va homenatjar abans de la mort, o Joan Navarro, l’editor que el va fer entrar en els subcircuits comercials del còmic dels anys vuitanta.

Micharmut era –és– un geni. Un geni rar, com la majoria dels genis. Fugia de l’exposició social, es recloïa en les seues parets, els seus amics i els seus deliris. Això podria explicar una part de l’anonimat que no l’ha abandonat, però no l’escassa projecció de la seva obra, que, d’altra banda, va ser prolífica i encadenada en el temps. També pot explicar tanta ingratitud el fet subaltern del mateix còmic en aquest país, que només darrerament, arran de l’esclat del fenomen conegut com “novel·la gràfica” –el còmic sempre ha estat novel·la gràfica!–, ha obtingut un cert respecte social. Convindria, però, que no justifiqués el desconeixement el mateix caràcter de l’obra de Micharmut: estranya, de vegades volgudament lletja, i delirant. Perquè és en la raresa i el deliri on hi ha sovint la meravella. Com és el cas.

Arribats en aquest punt, el lector té ara una gran oportunitat davant. Podrà descobrir per ell mateix un geni injustament i desconsideradament marginat. Per on hauria de començar? Per sant Google o per les llibreries especialitzades en el novè i més digne art. Futurama, a València, o Continuarà, a Barcelona, li permetran adquirir alguns dels darrers àlbums de Micharmut a preu rebentat, com ara Pip o ARF, del catàleg d’Edicions de Ponent. El propietari d’aquesta editorial, Paco Camarasa, savi i excèntric, va començar a publicar els darrers treballs de Micharmut a partir de l’àlbum Vint-i-quatre hores (1995). Un recorregut que acabaria l’any 2015, quan l’autor va emmalaltir, amb Sólo para moscas. No podia ser d’una altra manera. Com els rius van a parar al mar, que és el final, Micharmut va anar a parar a Camarasa, tan imprevisible i visionari com ell. Paco Camarasa va morir una mica abans que Juan Enrique Bosch i el seu catàleg ha quedat a la intempèrie i saldat. Ai!

Per això, tots els llibres de Micharmut d’aquesta etapa, una provocació deliciosa i delirant continuada, es poden trobar rebentats de preu en aquestes llibreries. O també a sant Google. En les pàgines web Todocoleccion.net o IberLibro.com desfilen també a tres o quatre euros. En aquests dos cementeris amables de paper es pot trobar també el rastre sencer de l’autor. Des dels primers tebeos underground, passant per Dogon, de la valenciana Arrebato, i els dos llibres que va publicar la col·lecció Mision Imposible d’Editorial Complot –Futurama i Raya–, fins al bellíssim Marisco.

Aquest és el rastre viu de Micharmut. I aquestes són les obres que ha de llegir-se tot aquell que vulgui després vantar-se davant els propis que ha descobert un geni desconegut. Desconegut per a vergonya de les dites elits culturals –valga l’oxímoron– d’aquest país. I si el lector és una víctima més de la crisi recurrent o d’aquella tribu miserable que no paga per continguts, fins i tot i encara més si el lector ja ha gaudit amb el paper imprès de Micharmut, pot limitar-se a obrir el seu blog SoloParaMoscas abans que els déus inclements digitals se l’emporten a un infern perdut. Només amb SoloParaMoscas, la capsa de sorpreses textuals i gràfiques més important de la darrera dècada, en tindrà prou.

Micharmut era rar, sí, i també un geni. Sense hipèrboles. Descobrir-lo tard és injust, però necessari.
 

Font: Catorze
Publicat sota llicència Creative Commons CC BY-NC-ND 3.0

02 de desembre 2016

Presentació d'"Un somni fet realitat" a la Casa del Tibet (Barcelona)




Aquest dissabte 3 de desembre a les 12:00, els autors danesos Michael M. Nybrandt i Thomas E. Mikkelsen visitaran la Casa del Tibet a Barcelona per presentar la seva novel·la gràfica Un somni fet realitat. El còmic, basat en fets reals, ens explica com durant un viatge pel país asiàtic, Nybrandt va pensar que crear un equip de futbol tibetà seria una bona forma per donar a conèixer la realitat política i social d'aquest petit país. El Dalai Lama ha escrit el pròleg d'aquest magnífic llibre. 


Font: Base Twitter i Facebook

01 de desembre 2016

Novetat de desembre de Dolmen: Balears abans i ara vol.6. L'època islàmica

Com a novetat en català per aquest mes de desembre de Dolmen Editorial, ens arriba arriba el 6è volum de Balears abans i ara dedicat a l'època islàmica.



Balears abans i ara. vol. 6: L'època islàmica, de Quim Bou
Cartoné - 64 pàgines - 17 x 24 cm - Color
ISBN: 978-84-16961-08-5
9,95 €

L’època islàmica és un dels períodes més singulars i poc coneguts de l’evolució històrica de les Illes Balears. Durant més de tres segles (902-1287), es desenvolupà a les Illes Balears una societat molt diferent a la del període anterior, la romano-bizantina, que fou totalment eclipsada. Els elements més definidors d’aquest període són la religió musulmana, el repoblament del territori insular amb clans i tribus àrabs i berbers i el predomini lingüístic àrab. També s’ha de destacar la reconstrucció i ampliació de Palma, que esdevindrà una gran ciutat, amb el nom de Madina Mayurqa.



Font: Dolmen Editorial web i pdf pàg. 5

30 de novembre 2016

Novetat de Bridge: Créixer és un mite

Amb una mica de retard, perquè de fet va aparèixer a l'octubre us informem de la novetat de Bridge Editorial:

Nom: Sarah's Scribbles. Créixer és un mite
Autora: Sarah Andersen
Traductor: Alena Pons
Editorial: Bridge Editorial
Pàgines: 109
Format: Rústica
ISBN: 978-84-16670-05-5
Matèria: humor gráfic
Preu: 14,90 € (IVA inc)

Sinopsi

Ets únic i irrepetible? Gaudeixes socialitzant-te per inflar el currículum? Créixer i madurar són uns reptes fascinants per als quals et sents superpreparat/da? Argh. Fot el camp, sisplau. Aquest llibre és per a la resta d'humans. Aquests còmics documenten com malgastar caps de setmana sencers sense fotre ni brot enganxat/da a internet, l'agonia d'anar pel carrer de la mà del noi o noia que t'agrada, passar el dia somiant que arribes a casa i et poses el pijama, i preguntar-te quan, exactament, et faràs gran. Bàsicament, el llibre mostra els horrors de la vida moderna. La Sarah Andersen és una il·lustradora de Brooklyn. Aquest llibre NO és autobiogràfic. Què va.

Còmic i vivenda a la Biblioteca EPSEB de Barcelona

Durant el mes de desembre podeu visitar a la Biblioteca la mostra Cómic y Vivienda. Basada en l'article de Pepe Gálvez La vivienda,  encrucijada de historias y de historietas publicat a Cómic Tecla 44 (Enero/Junio 16), a on s'exposa diferents relats gràfics al voltant de la relació que les persones estableixen amb el sostre que habiten.

Biblioteca de l'Escola Politècnica Superior d'Edificació de Barcelona (Biblioteca EPSEB), Av/ Doctor Marañón, 44-50, Barcelona.


27 de novembre 2016

Alfons López presenta El solar a Barcelona

Alfons López presenta El solar, el seu nou àlbum de còmic. 

Corre implacable 1947, onzè any triomfal del gloriós "Alzamiento Nacional". Després de complir de cap a cap la seva condemna en l'últim camp de concentració per a presoners de la República, Pepe Gazuza surt com transeünt a un país pres pel qual campen els fantasmes de la fam, la picaresca de l'estraperlo i la humanitat dels pobres.

El llibre serà presentat per Pepe Gálvez i per l'autor a Llibreria Usher, carrer Santaló 79 de Barcelona, l'1 de desembre a les 19 h.

El solar, Alfonso López, La Cúpula, 23x17 cm, cartoné, 112 pàgines, color, Barcelona, ISBN 9788416400515

25 de novembre 2016

Novetat de desembre de Rosa dels Vents (PRH): Hi havia una vegada La Volàtil

Per aquest mes de desembre, Rosa del Vents (Penguin Random House) publica Hi havia una vegada La Volàtil, d'Agustina Guerrero.

Prevista la venda l'1 de desembre!


Hi havia una vegada La Volàtil, d'Agustina Guerrero
Traducció de: Mireia Alegre Clanxet 
Rústic amb solapes, 160 pàgines
14,90€ 

Has volgut alguna vegada deixar-ho tot i començar de nou?, fugir lluny sense mirar enrere?
La Volàtil també...

Amb trenta anys, la nostra il·lustradora preferida, es va presentar al món amb Diari d'una Volàtil, amb el qual s'ha identificat més de mig milió de persones d'arreu del món. Però, què va succeir abans de tot això?

A Hi havia una vegada la Volàtil, la noia amb samarreta de ratlles ens parla de la vida, de tornar a començar, de la seva lluita per fer realitat un somni, de les seves aventures i desventures per sobreviure en una ciutat gran: el pis compartit, les festes, els amics i, de tant en tant, algun embolic sentimental.

Aquest llibre es una finestra al passat que ens permetrà conèixer millor la Volàtil i estimar-la una mica més.

Un viatge als orígens de la Volàtil, la il·lustradora de còmic més popular.

Es presenta un llibre sobre els cent anys de TBO

Es compleixen ara cent anys de l'aparició de TBO, la més longeva de les revistes d'historietes que s'han publicat al nostre país. La seva popularitat va ser tan gran que va acabar donant nom a totes les del seu gènere, els tebeos. Només per això, ja mereix un lloc d'honor en la història del còmic.

Encara que amb algunes interrupcions, TBO es va publicar durant la major part del segle XX, de 1917 a 1998. Va patir directament les conseqüències del complex període històric que li va tocar viure i, des de la seva peculiar perspectiva, va reflectir d'alguna manera en les seves pàgines la realitat social de la qual formava part i els canvis que s'hi produïen. Iniciem així aquest recorregut per aquests cent anys: el segle del TBO.

L'edició en català TBO, 100 anys, de Jordi Manzanares amb pròleg de Josep Cuní es presentarà el pròxim dia 2 de desembre a les 19 h a la sala Caritat de la Biblioteca de Catalunya.

La presentació anirà a càrrec de: Eugènia Serra, directora de la Biblioteca de Catalunya, Roser Pintó, directora de la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya, José Luis Martín, dibuixant i director de publicacions, Jaume Capdevila, humorista gràfic, investigador i divulgador de l'humor i la historieta i de l'autor del llibre, Jordi Manzanares, periodista estudiós i divulgador del còmic i la historieta

TBO, 100 anys. Jordi Manzanares, Editorial Diminuta, Barcelona, 27x21 cm, 172 pàgines, ISBN: 978-84-942399-9-1

24 de novembre 2016

Gran i Petit, un bon còmic per tota la família

No és normal que en una família de quatre persones s'hagin col·locat quatre punts de llibre en un mateix còmic. Això és el que ha passat a casa meva amb Gran i Petit de Chanti. Aconseguir interès i riallades intergeneracionals no es fàcil i està l'abast de molt pocs autors.

Chanti és un il·lustrador argentí que amb els seus llibres dedicats al públic infantil és capaç d'interessar a un públic ampli. Narra unes historietes amb un dibuix correcte i directa que és fàcilment acceptat per persones que no estan avesades a llegir gaires còmics.

Gran i Petit, explica la història mil vegades explicada, de l'arribada a una família típica de pare, mare i fill d'un nou component. Un germanet. El principal mèrit de Chanti és saber-li treure el suc de l'ampliació de la família i fer-ho de manera interessant i divertida. Parlem d'un llibre molt amortitzable, el regales a un noi i és fàcil que passi després per membres de la família de totes les edats. L'objectiu d'aconseguir en els lectors un somriure de complicitat o una franca riallada està del tot garantit.
Jordi Riera

Gran i petit vol. 1, de Chanti, Pagès editors, 192 pàgines, color, ISBN: 978-84-9975-785-8

19 de novembre 2016

Presentació de "Lorca. Un poeta en Nueva York" a València


El divendres 25 de novembre a les 19:30h a la Llibreria Bartleby (C/ Cadis, 50) de València es presenta el còmic "Lorca. Un poeta en Nova York" (Panini Còmics), amb el seu autor Carles Esquembre acompanyat per David Pablo Montesinos.

Font: AVC