Jaume Vaquer prepara el futur museu del còmic a Inca

Jaume Vaquer recorda perfectament com es va iniciar en el món del còmic. “Jo llegesc molt. De sempre. I de petit em varen comprar còmics i em vaig enganxar”, explica. “Me n’anava a veure la padrina i sempre em compraven un Pulgarcito, un Pumby… Em posava allà assegut, i ja seguia. I els anava guardant. I a poc a poc, mira, aquí seguim.”

Amb els anys, aquesta passió el va dur a escriure, estudiar, muntar exposicions i reunir una col·lecció de 60.000 còmics i 1.500 dibuixos originals. Ara, treballa perquè una part d’aquest arxiu personal es converteixi en una proposta pública: el Museu del Còmic de Mallorca, amb seu a Inca, impulsat pel Clúster de Còmic i Nous Media i l’Ajuntament del municipi. “Ara escric de còmics, munt exposicions… i estam intentant tirar endavant aquest projecte del museu.”

El projecte s’ubicarà en un edifici cedit per Caixa Colonya que s’ha d’adaptar per acollir exposicions permanents i temporals.

Una col·lecció sistemàtica, seleccionada amb criteri

“Jo col·leccion per venades”, diu. “Una temporada faig còmics francesos, després americans dels anys 50… Jo llegesc molt, i m’agrada tenir material per a quan em ve de gust.”. Les 60.000 peces que conserva no són fruit de l’acumulació, sinó d’una tria acurada. Les té classificades en dues sales grans de casa seva: per estils, editorials, formats i, dins cada bloc, ordenades alfabèticament. “Si no ho faig així, després no trob res.”

Aquest ordre li permet controlar què té i què li falta. També facilita les consultes i el manteniment. La col·lecció es conserva en una casa espaiosa que va comprar fa anys, justament per poder unificar tot el fons que tenia dispers entre cases familiars i espais de feina. “El gran problema dels col·leccionistes és l’espai. Jo vaig trobar una casa gran fa temps, que s’havia de reformar, però que ja em va anar bé per unificar-ho tot.”

Les condicions de conservació són meticuloses: carpetes individuals, fora de la llum, en espais nets i protegits. Alguns exemplars estan emmarcats amb vidre especial per evitar el deteriorament.

Un fons que s’ha de llegir, no només guardar

Vaquer no concep el col·leccionisme com una pràctica passiva. “Hi ha col·leccions que encara no he llegit, però quan les tengui completes, ho faré.” Sovint, llegeix per cicles o per èpoques: còmics francesos, americans dels anys cinquanta, autors europeus… Per a ell, conservar no vol dir només tenir: “Jo sé el que tenc. No és per fer bonic. És per llegir, per consultar, per tenir-ho a mà.”

També rep consultes d’altres aficionats: “A vegades m’escriuen per demanar informació sobre una edició rara o com trobar originals.” Quan ell començava, va rebre ajuda d’altres col·leccionistes veterans, i ara fa el mateix.

Els originals: dibuixos que conten històries

“No són còmics, són els dibuixos originals” puntualitza. “És el paper on han fet la feina: han dibuixat, després han tintat, i després han posat el color.” Jaume Vaquer es refereix al material creat directament pels autors: planxes en blanc i negre, amb tinta o llapis, que després s’han convertit en publicacions. N’ha reunit al voltant de 1.500, de procedències diverses. “És el suport on els dibuixants han fet la seva feina.”

Entre els noms que formen part d’aquesta col·lecció hi ha autors de prestigi internacional. “Hi ha planxes que podrien estar a qualsevol museu del món. Jo en tinc una del 1931, i també coses de Schulz, Raymond, Foster…”

Sobre la conservació, és clar: “Els tenc en carpetes individuals, fora claror, sense pols. Alguns estan emmarcats, però en passadissos on no pega la llum. I amb vidres especials, dels que fan servir els museus.”

L’impuls d’un museu amb vocació internacional

Fa més de vint anys que Jaume Vaquer organitza exposicions temporals. La primera va ser a Avilés l’any 2001. Ara, el repte és consolidar un espai estable, amb una mostra permanent i sales per a propostes temporals.

El projecte compta amb el suport institucional i ja té espai assignat. L’Ajuntament d’Inca ha mostrat interès, i l’edifici cedit per Caixa Colonya permet imaginar un recorregut expositiu amb perspectiva de futur. També hi col·labora el Ministeri de Cultura, que podria aportar finançament per fer realitat la iniciativa.

Aquest no serà el primer museu del còmic de l’Estat —n’hi ha a Andorra i a Catalunya, entre d’altres— però sí el més gran en volum i diversitat. “No serà només de còmic espanyol. Hi haurà material americà, europeu, argentí, italià… De totes les èpoques i formats.”

ComicNostrum 2025: la primera mostra a Inca

Tot i que el museu no estarà operatiu fins d’aquí dos o tres anys, enguany es podrà veure una primera exposició dins el marc del ComicNostrum, que es trasllada de Palma a Inca. “La planta baixa de l’edifici estarà prou a condicionada per acollir una mostra amb originals i materials representatius del projecte.”

Aquesta activitat serà un primer tast del que ha de venir. Permetrà veure part de la col·lecció en context i entendre com es desplegarà en el futur.

L’impacte del mercat i el valor intangible

Quan se li demana una estimació econòmica del conjunt, Vaquer no s’atreveix a posar-hi xifres. “Abans això només interessava a col·leccionistes molt especialitzats. Ara hi ha fons d’inversió que han fet pujar els preus, sobretot arran de les pel·lícules de superherois.”

Els originals antics han esdevingut especialment cotitzats. “Ara faig una exposició a València i és molt més complicat assegurar les peces. Hi ha material que abans ja era car, però que avui s’ha disparat.”

El “grial” penjat a un passadís

Entre totes les planxes, n’hi ha una que per ell té un significat especial. “Una portada d’un personatge que es deia Doc Savage. La vaig veure de petit i em va fascinar. Anys després la vaig trobar i ara la tenc penjada a un passadís de ca meva. És el meu grial.”

És un exemple del component emocional que acompanya sovint la col·lecció. “Molts cercam originals d’històries que ens varen marcar. Això no té preu.”

Un projecte personal que es fa col·lectiu

A casa seva, la convivència amb el còmic ja està integrada. “Mitja casa és per als còmics, l’altra per a la família. Ja m’entenen.” Aquesta afició, que va començar en la infantesa, pren ara una dimensió pública.

El Museu del Còmic de Mallorca vol ser un espai de memòria, divulgació i descoberta. Un lloc on es pugui conèixer la història i l’impacte del còmic com a expressió artística i cultural.

Font: Uep! Mallorca, per Tino Martinez

Informació aportada per Jaume Tugores

Còmic en català, al pòdcast Quimèric

Quimèric, programa ben recomanable especialitzat gèneres fantàstics i dirigit per Karen Madrid, va dedicar el seu darrer programa a parlar sobre còmic en català. Aquí podeu escoltar-lo:

Quan es comença a parlar d’un tema, quan se li posa el focus, pren importància i, mica en mica, es va fent gran. Aquesta és la motivació que ha impulsat els organitzadors de la Diada del Còmic en Català de Mataró a fer-ne una segona edició, després que la primera tingués una acollida superior a l’esperada. Avui us en farem una extensa crònica, radiografiant la situació del còmic en català de la mà d’alguns dels generadors de continguts especialitzats en aquest àmbit. També farem un repàs a les curiositats de l’arribada de Bola de Drac, amb un dels seus màxims experts en el nostre país, l’Oriol Estrada.

Com a mostra del còmic que s’està publicant en català, coneixerem dues de les obres que ha publicat Mai Més en aquest format: Univers, d’Albert Monteys, i Friday, del guionista Ed Brubaker, l’il·lustrador Marcos Martín i la colorista Muntsa Vicente. Escoltarem les declaracions que Monteys, Martín i Vicente van fer durant una presentació a Terrassa, organitzada per la Frikassa. També coneixerem una mica més aquesta entitat friki. 

I, encara relacionat amb el món del còmic, coneixerem a la guanyadora del 1r Premi Carnet Jove, Júlia Sobrino, una jove de 23 anys que va sorprendre el jurat amb la seva història 'El misterio de la geoda rosada'.

Font: Quimèric, a Ràdio Sabadell

Entrevista a Ferreres (Humoristan)

 

A Humoristan es pot trobar una interessant entrevista a Miquel Ferreres. El dibuixant va començar a col·laborar professionalment en diversos mitjans de la premsa catalana l'any 1975. Actualment, el seu humor reflexiu i incisiu té una multitud de seguidors al diari Ara. Ferreres és un mag en la creació de dibuixos plens d′intencions, que mostren una gran qualitat gràfica. L'entrevista es pot llegir aquí.

Entrevista a Joan Escrivà, director de la revista infantil 'Camacuc', a Directa

És l’única revista per a xiquets i xiquetes escrita íntegrament en valencià. Es tracta d’una publicació en format còmic, per a un públic principalment infantil i juvenil, i on totes les autores que hi participen són valencianes. Nascuda en 1984, en l’escola i per a l’escola, i amb una clara intenció educativa i cultural, Camacuc busca fomentar la lectura, normalitzar la llengua i donar a conèixer la memòria i les autores del País Valencià. En la vint-i-unena edició de la Nit de la Premsa i les Revistes en Català, l’acte institucional en el qual es reconeixen anualment la tasca i la trajectòria de les publicacions —en format físic i digital— dels Països Catalans, Camacuc ha estat guardonada amb el premi a la millor publicació en la categoria de revistes. Conversem amb el seu director, Joan Escrivà, sobre la història de la revista, l’estat de salut del còmic i la necessitat d’ensenyar i aprendre en valencià.

Quina és la importància d’editar un còmic íntegrament en valencià i fet per autores valencianes?

És tan important com tindre música en valencià, teatre en valencià, televisió en valencià o qualsevol material didàctic en valencià. La importància radica en el fet que en ser una revista íntegrament en valencià no treballem amb un còmic fet fora, això vol dir que totes les autores valencianes que fan còmic tenen un lloc on publicar. Això és crucial perquè, per una banda, estem posant en contacte a les xiquetes d’un territori amb les seues autores, les poden conèixer, saben qui són; també l’humor i la narrativa són properes. Per altra banda, estem creant economia de proximitat en treballar amb persones que són veïnes nostres.

Quines han sigut les dificultats que has trobat per arribar fins ací? Com ha evolucionat la revista?

La principal dificultat que tenim en Camacuc és que ací, al País Valencià, la gent no està acostumada a la subscripció. A Catalunya, Alemanya, França i molts altres països la gent té moltes publicacions periòdiques on subscriure’s. A Camacuc li costa molt tindre subscriptores. De fet, altres iniciatives que s’han fet al País Valencià han anat desapareixent. Les revistes infantils tenen el problema del fet que, quan les xiquetes es fan majors es donen de baixa i és una contínua renovació, no és una lectora a llarg termini. En principi, n’hi ha una franja d’edat molt limitada que t’obliga a regenerar, fer subscripcions noves, promocionar-te i donar a conèixer la revista contínuament. També estan els baixos índexs de lectura. Vivim en una societat en què cada volta es llig menys. A València, segons les estadístiques, hi ha un 60% de persones que acostumen a llegir. D’aquestes, un 3% llig en valencià i un 12%, si no recorde mal, llig còmic. O siga, que som l’últim vagó del tren.

Quina importància va tenir el fet de poder publicar el còmic en occità?

Va tindre molta importància, sobretot, per a les xiquetes de la Vall d’Aran, d’on naix la iniciativa d’aquest projecte. Es posà en contacte amb nosaltres el Conselh Generau d’Aran perquè volien fer el que fèiem ací, editar còmics i historietes per a fomentar la seua llengua entre les xiquetes. Va tindre molt bona acollida. De fet, tenim constància del fet que en carnestoltes, quan eixien disfressats pel carrer, algunes xiquetes es disfressaven de personatges de la revista. Es va allargar la publicació durant quinze anys, i després, per qüestions polítiques i canvis de govern, el projecte va finalitzar.

Quin és l’estat de salut del sector del còmic en general i, en concret, al País Valencià? Quines perspectives de futur veus?

Tant a l’Estat Espanyol com al País Valencià, ho veig proporcional. Cada vegada el còmic està més en voga. Hi ha més gent que llig i s’apropa a les tendes de còmic, ja siga pel fenomen del manga, pel còmic d’autor, la novel·la gràfica… Sempre hi ha alguna cosa que atrau, i les lectores solen ser fidels perquè la gent que comença a llegir còmic li agrada, i quan li agrada sol repetir. El còmic ha deixat de ser una publicació només per a xiquetes i ha passat a ser també una cosa d’adults. Ara, a València, s’ha estrenat la Càtedra d’Estudis del Còmic, de la qual és director Álvaro Pons. És la primera càtedra a tot l’Estat. Ací tenim moltes autores valencianes premiades, com ara Miquel Àngel Giner, Cristina Durán i Ana Penyas. El còmic gaudeix de bona salut i cada volta hi ha més autores. Esperem que Camacuc agafe l’estela i que vaja darrere d’aquesta espenta.

Seguiu llegint l'entrevista sencera a Directa.cat

Font: Directa.cat
(sota llicència creative commons)

L'editorial Finestres al programa de ràdio L'irradiador

L'Irradiador, un dels programes culturals més interessants de l'actual panorama radiofònic, ha rebut Montserrat Terrones, editora del nou segell Finestres, consagrat al còmic en català, per conèixer el catàleg, el premi i les moltes referències d'una gran experta en literatura gràfica. 

A banda de gaudir de l'art de la conversa amb David Guzman tot xerrant de les seves primeres publicacions, "L'accident de caça" i "Intrèpides", l'editora també ens ha deixat caure la possible publicació en català del "Louis Riel" de Chester Brown. Podeu recuperar-ne l'àudio en format podcast.

Font: CCMA

Entrevisten a Kim: «Faig humor, sense haver - me plantejat mai ser humorista.»

A Humoristan han entrevistat a Kim, un dels grans artistes del món de la il·lustració i del còmic al nostre país. Kim és un autor de llarg recorregut que ha aconseguit connectar amb diverses generacions de lectors i ha pogut veure publicada la seva obra en altres idiomes. El dibuixant és una llegenda vivent, és l'únic col·laborador que ha dibuixat setmanalment en tots els més de dos mil tres-cents números publicats fins ara de El Jueves.
L'entrevista es pot llegir aquí.

Go Nagai i Ooso Còmics al canal Mangatalà

Mangatalà és un canal de YouTube hostatjat per Oriol Estrada i dedicat a parlar en català de manga, i quan es pot també de manga en català. En la seva darrera edició, ha convidat la bona gent d'Ooso Còmics per xerrar sobre el mestre Go Nagai, les interioritats del món editorial i l'esperada publicació de "Kamen Rider".

Font: Mangatalà

Noves entrevistes a Humoristan

Humoristan, el museu digital dedicat a l'humor gràfic, segueix publicant extenses entrevistes amb autors de còmic, animació o humor gràfic i a altres professionals vinculats al món de l'edició.
Entre els entrevistats podem trobar: Enrique Ventura, Mayte Quílez, Pere Olivé, Albert Monteys, Miquel Pellicer, Ja, Ricardo Peregrina, Irene Márquez, Joso, Maikel i Guille. Totes les entrevistes han estat fetes per Jordi Riera Pujal, amb la col·laboració de JLMartín i del propi Museu.

 

Les entrevistes de La Memòria dels Dibuixants

L'associació cultural "Zoòtrop" / "La Memòria dels Dibuixants" fa una important tasca de divulgació entrevistant autors del camp del còmic, l'humor gràfic i l'animació. Entre els dibuixants entrevistats podem trobar Kim, Joma, Ferreres, Ja, JLMartín, Kap, Azagra i els recentment desapareguts Tom Roca i Fer... Ho podeu veure aquí.

Entrevista al dibuixant i director d'art Pere Olivé

Pere Olivé parla de la seva extensa trajectòria professional com a dissenyador, director d'art i humorista. Ha treballat per a grans revistes com Patufet, TBO, Por Favor, Playboy o per Comics Forum com a dibuixant i maquetador.
No us perdeu l'enorme humanitat que mostra aquest creador recordant vivències de redaccions de publicacions que el temps ha tornat mítiques. La podeu llegir aquí.

Entrevista al dibuixant Albert Rué

Entrevista amb Albert Rué centrada en la trajectòria de la revista L'Infantil/Tretzevents i la seva experiència com a comicaire i creador del Follet Genís. Filmació feta el 17 de gener de 2020. La podeu veure aquí.

Entrevista a en Juan Feliu Sastre

Takatuka Editorial ens ha proporcionat una entrevista a en Juan Feliu Sastre, l'autor de Les aventures de n’Esteisi i en Pimiento, que publiquem tot seguit.

 

1- Tens els títols d'Enginyeria, Geografia i Història i Arquitectura tècnica i has estat des de bomber o músic de carrer a pintor i seleccionador d'esquí alpí. Has visitat una quarantena de països i durant vuit anys vas viure fora de la teva terra natal, Mallorca, on has exercit com a músic i compositor i ara treballes com a tècnic a l'Ajuntament de Palma. I tens una filla de 7 anys. Com ha influït tot això en la creació de n'Esteisi i en Pimiento i els seus personatges?

Suposo que la nostra experiència condiciona el com interpretem el món i la vida aquí i ara. Però si anem al concret, el fet de tenir una nena de curta edat és el que em condueix a això. Les seves vivències i les de les seves amigues m'inspiren, m'encanten.

2- Has gravat quatre discos amb la banda Vacabou, de la qual eres compositor i instrumentista. Però havies tingut alguna relació amb el món del còmic o de la il·lustració?

Per al disseny del nostre primer disc vaig fer un gran nombre de dibuixos, inspirats en barris d'estil soviètic de Praga en els quals vaig viure, això és tot (aquest fons de panelaks és el mateix pel qual es desenvolupa n'Esteisi). Això sí, sóc un gran aficionat al còmic, especialment al francès humorístic.

3- Et va costar arribar a donar-li forma a cada personatge? Tens algun referent del còmic que t'hagi influït?

Els personatges m'han sortit sense pensar, com si ja hi fossin. El to i la manera de comunicar-se entre ells són el de la meva filla i els seus amics: descarat, fresc i senzill. Intento que no es noti que hi ha un adult al darrere. Pel que fa a la influència, estèticament m'ha influït Ivà. En la resta, encara que no es noti, podria citar l'humor d'Hergé, Petillon, Margerin, Veyron, Salch, larsson o Sattouf, als qui torno una vegada i una altra.

4- Les aventures de n'Esteisi i en Pimiento estan inspirades en la teva filla? Comentes amb ella les aventures? Se sent identificada?

Les comento amb ella, totes, perquè ens diverteix fer-ho i perquè m'agrada que deixi anar el que li sembli, però les aventures no s'inspiren en ella; són temes clàssics i recurrents de la literatura infantil, en general tractats amb un enfocament moralista o educatiu (adult, en definitiva: dutxa, polls, nedar, pipí al llit, caiguda de dents, aniversaris, etc.). Precisament, el que sí que s'inspira en ella és l'enfocament i algunes frases soltes. Amb aquestes frases seves se sent identificada; amb la resta, no.

5- Per què la protagonista d'aquesta col·lecció es diu Esteisi, així tal com sona?

Perquè Stacey em sona massa cursi.

6- N'Esteisi viu les emocions sobredimensionades. Creu que no podrà suportar els disgustos i la felicitat que viu per moments, quan posa en pràctica una de les seves brillants idees, és desbordant. Diries que als adults ens falta una mica viure la vida amb aquesta intensitat?

N'Esteisi és melodramàtica, però feliç, intensa. Pel que fa a la pregunta, no sé si aquesta intensitat és adequada en un adult, ni idea.

7- Molts dels disgustos de n'Esteisi tenen el seu origen en les burles de què és objecte per part de les seves germanes o de na Shanon, la nena més dolenta de classe. El conflicte amb els altres nens és una part inherent del dia a dia dels petits?

Sens dubte, i del de la gent gran també, encara que de manera més velada a causa de les formes que se'ns suposen (excepte quan conduïm, és clar).

8- Encara no hem vist els seus pares? On són i com són?

Només hi ha una vinyeta en la qual podria intuir-se una autoritat adulta o similar. No sé si hi ha pares i mares, ni idea. Tampoc surten nens, amb en Pimiento tinc prou de moment.

9- Com descriuries les criatures de sis anys? Quins interessos tenen? Com es comuniquen?

A aquesta edat comencen a ser independents però conserven frescor i ingenuïtat. Els agrada proclamar i aplicar els ensenyaments morals que se'ls van transmetent, però ho fan de manera atabalada, això m'encanta. En resum, són absolutament genials.

10- Per què l'amic fidel de n'Esteisi és un poni i no un gos o un gat, o qualsevol altre animal domèstic? És en realitat el seu amic imaginari?

L'origen de n'Esteisi i en Pimiento és el següent: a la meva filla Lou li agradava veure unes pel·lícules ridícules de na Barbie i les seves germanes (anomenades Stacey, Skipper i Chelsea), d'una monada total. Les germanes tenien un magnífic cavall de curses - crec- anomenat Pepper. A na Lou li agradava explicar-me els tripijocs d'aquestes nenes milionàries i a mi em va fer molta gràcia el nom d'Esteisi, que vaig començar a fer servir a casa a manera de broma ("Jura-m'ho per n'Esteisi!" I coses d'aquestes).

Un dia, fa un any i poc, na Lou em va proposar jugar a fer un llibre cada un, doblegant 3 o 4 folis i dibuixant en cadascuna de les cares. A mi se'm va acudir divertir-me a costa de n'Stacey i en Pepper i vaig dibuixar una història titulada "N'Esteisi està trist": a n'Esteisi se li trencava un pèl i pensava que mai podria suportar-ho, tenia un poni anomenat Pimiento que era el seu fidel amic i que l'acompanyava a la perruqueria Llongueurs, d'on sortia calba i feliç. Per descomptat, guardo aquest pergamí. A partir d'aquí, tot va ser molt ràpid. No, res d'amic imaginari. En Pimiento és un autèntic poni parlant de les Muntanyes Planes del Nord.

11- Na Madame Baguette és l'únic referent adult a la col·lecció. Per què de vegades parla francès? Va a un col·legi francès n'Esteisi?

Va a un col·legi francès, efectivament, però totes tenen noms anglosaxons i viuen en una trama urbana d'estètica soviètica, desarticulada. Tampoc sembla haver-hi pares, mares o nens, i hi ha una raça de ponis parlants que habita les Muntanyes Planes del Nord. N'Esteisi i en Pimiento habiten un món estrany, certament.

12- L'estructura en cada aventura de n'Esteisi i en Pimiento es va repetint, què hi ha en Els Xinesos que n'Esteisi sempre acaba allà?

Bé, és cert que de les sis històries que es publiquen l'estructura es repeteix en cinc, però, en realitat, en una de cada tres aventures que he dibuixat l'estructura és diferent (de les properes aventures, les de la nena més dolenta, el chiquipark i el veterinari d'en Pimiento, sense anar més lluny). En Els Xinesos hi ha de tot i a bon preu, com en la vida real (les meves nebodes tenen targeta vip d'un lloc que es diu Mercafortuna).

13- N'Esteisi diu "jipilichis" (o moneiotes en la versió catalana) als que es fiquen amb ella. D'on surt aquesta paraula i què significa exactament?

Originalment, n'Esteisi deia "estúpides" a aquestes nenes, una paraula insuperable però desaconsellable per a una publicació infantil. Trobar una altra em va portar tot l'estiu, fins i tot conservo fulles amb més d'un centenar d'insults. De "Jipilichis" m'agrada que sigui un insult obvi però tècnicament inofensiu (podria pensar-se que a n'Esteisi no li surt la paraula que busca). També la seva intensitat, durada i sonoritat, i que sigui únic i inherent a n'Esteisi (i que es compongui de "Jipi" + "lichis", no ho puc negar). Però "estúpides" tenia alguna cosa insuperable. "Moneiotes" no té més història. S'empra molt a Mallorca, bona intensitat i sonoritat, s'entén i resulta acceptable per a tots els públics.

14- En la versió en català n'Esteisi parla mallorquí. Viu n'Esteisi a Mallorca?

Bé, en la meva primera versió parlava mallorquí col·loquial, el qual, a causa de la insularitat, és un català molt més genuí que el que es parla a la major part de Catalunya (es tracta d'un fet que cap filòleg discuteix). Però això plantejava problemes de comprensió al Principat, de manera que vaig optar pel mallorquí culte, que és el que parlaven els bisbes, per exemple, més assequible per a la resta de catalanoparlants. No, n'Esteisi viu en el món estrany que he descrit abans. El fet que uns nens parlin en mallorquí culte ho fa encara més estrany.

15- N'Esteisi i en Pimiento s'aniran fent grans en les properes aventures?

És un tema que em plantejo seriosament, que creixi en temps real. Em sembla interessantíssim, però encara no ho tinc clar.

16- Creus que els adults s'ho passaran tan bé com els petits llegint les aventures de n'Esteisi i en Pimiento?

No m'agrada gens llegir-li a la meva filla llibres que a mi em resulten tediosos; jo mai li faria això a uns progenitors. Puc garantir que els adults s'ho passaran tan bé com els seus fills (ho juro per n'Esteisi!).

El barrufet gramàtic. Homenatge a Albert Jané

Xavier Graset va conversar a MÉS 324 (3/7/20) amb Albert Jané, escriptor, traductor i activista lingüístic; i amb Jordi Manent, filòleg. Durant la conversa es va parlar del llibre El barrufet gramàtic. Homenatge a Albert Jané. Un conjunt d'articles que ha coordinat Jordi Manent que celebren els noranta anys que l'escriptor complirà el mes d'agost. Ho podeu veure aquí.

Entrevista a Albert Monteys. Els referents d'un dibuixant.

Albert Monteys és entrevistat per Jordi Riera Pujal a Humoristan i ens parla de les influències rebudes, dels seus dibuixos i de com veu el món. L'autor, que va estar treballant durant divuit anys a El Jueves, posteriorment va participar en l'aventura editorial d'Orgullo y Satisfacción. En l'actualitat compatibilitza diversos projectes gràfics, amb la continuació d'Univers!, una gran obra de ciència-ficció. Els sis llibres digitals que s'han publicat fins ara d`Univers!, es poden trobar en català a Panel syndicate. El preu és la voluntat. L'entrevista la podeu llegir aquí.

Entrevista a Miquel Pellicer, editor de tebeos

S'ha publicat una entrevista al grafista, il·lustrador i editor Miquel Pellicer. Com a director editorial va treballar durant vint anys a Bruguera en el departament infantil i juvenil. En la seva etapa com a gerent d'Ediciones B va ser l'artífex que F. Ibáñez pogués tornar a dibuixar Mortadel·lo i Filemó.

A Humoristan podeu recuperar altres entrevistes realitzades per Jordi Riera Pujal en aquests darrers anys. Un llistat que inclou Ricardo Peregrina, Joso, Maikel, Josep Ilario o Irene Márquez.

Xavier Graset conversa amb els editors d'Ooso Còmics Olga Resina i Sergio Pérez a TV3

Font: TV3

Entrevista a en Gerard Pàmies, autor de "Duchamp"

Al passat 22 d'octubre, en la presentació de Duchamp. Detonació controlada a la llibreria Cal Llibreter, el seu autor, en Gerard Pàmies va ser entrevistat. Reproduïm aquí l'entrevista que se li va fer, gentilesa del propi Gerard Pàmies. 
 

22 d’octubre 2019

Gerard Pàmies, autor de la novel·la gràfica “Duchamp: detonació controlada” (2019) per Quorum llibres, segell de Cossetània Edicions. Duchamp és considerat un personatge clau dins l’art del segle XX. El llibre fa un repàs per la seva obra i la trajectòria vital de l’autor. 

Entrevista-col·loqui a Cal Llibreter de Sant Just Desvern el 22 d’octubre.

Quan vas començar a interessar-te per Duchamp? 

Va ser a la facultat de Belles Arts. Tenia professors que en parlaven molt bé i pels quals Duchamp era com un Déu. Una figura clau del camp artístic equiparable a Albert Einstein dins el camp de la ciència. Per altres era bàsicament un aprofitat, un artista que va fer quelcom que no s’havia de fer. Tant uns com els altres en parlaven, el nom de Duchamp sempre acabava caient. 

I la motivació d’on va venir? 

Després de la carrera vaig voler aprofundir en la matèria. Vaig començar a llegir la biografia de Calvin Tomkins. Després em van impactar l’entrevista que li va fer Pierre Cabanne. Era una veu tant vigent, tant contemporània. Em va sorprendre que un personatge tant influent fos gairebé un desconegut pel gran públic. Em vaig proposar connectar-lo més amb el públic lector de novel·la gràfica i llibres sobre art.  

Quan vas veure clar que en faries un llibre? 

Volia que fos un llibre que parlés més sobre el personatge darrera les obres. Per mi era una història viva, de personatges reals. No d’objectes plens de pols en una vitrina de museu. Volia projectar en la ment del lector aquesta pel·lícula interior. Havia de ser una experiència immersiva. El còmic és un mitjà que crea la història en la imaginació del lector i per tant era ideal per explicar aquesta història. 

Al llibre surten també personatges com Dalí, Picasso, Walter Benjamin. 

Sí. Duchamp estava connectat amb molts personatges cèlebres. De fet la trobada amb Walter Benjamin és un moment on de molta ficció. Està documentada la trobada en un cafè de París entre Benjamin i Duchamp però no del què van parlar. Eren dos autors que arribaven als mateixos temes des de diferents punts de sortida. Un des de la crítica o la filosofia estètica. L’altre des de la pràctica. Però els dos estaven connectats per la pèrdua de l’aura en la era mecanitzada de l’art. 

Utilitzes mides de vinyetes molt diferents

Efectivament. Em va impactar molt el llibre "Còmic i art seqüencial" de Will Eisner on fa una analogia entre el llenguatge seqüencial de les pel·lícules o el còmic i les partitures musicals. L’espai que ocupen les imatges a la pàgina determinen el ritme de lectura. 

Com va ser el procés de documentació? 

A més d’adquirir i llegir tot el els llibres que vaig trobar sobre l’autor vaig tenir la sort d’assistir a un simpòsium internacional sobre Duchamp que es va celebrar el 2012 a Munic coincidint amb el centenari de la seva estància a la capital bavaresa. A partir del material he creat una enciclopèdia personal. També molt important la documentació in situ als espais on ell va viure, París, Cadaqués, Nova York, Filadèlfia. I tot el material que hi ha a internet. 

I com vas decidir l’estil de dibuix? 

Per mi l’estil es va definir a sí mateix. Va ser un procés de síntesi a partir de les fotos dels personatges. Havia de ser un estil que em permetés poder acabar el projecte amb els meus recursos. Era molt complicat trobar el punt perfecte on els personatges es reconeixien amb poques línies.   

El color és un element que destaca 

Pel color vaig establir una paleta basica de 9 colors que unifiqués tot el còmic. Després vaig assignar alguns d’aquests colors a cada un dels personatges perquè fossin fàcils d’identificar i no es perdi el lector. 

I després vaig utilitzar la tècnica de la productora d’animació Pixar del color script. Aquesta tècnica el que fa és tenir una visió general i establir colors principals o nivells d’il·luminació per les escenes. Això et permet modular la saturació i la brillantor de cada un dels colors. 

El llibre es va fer gràcies a una campanya de crowdfunding? 

Sí, jo en un principi pensava fer una auto-publicació. Però em van desaconsellar perquè no li dóna molta trajectòria al projecte. El problema de l’auto-publicació és la distribució. El llibreter no té temps de gestionar llibres autopublicats. 

L’editorial Cossetània em va oferir la possibilitat de fer una campanya de micro-finançament amb el seu segell Quorum i em va semblar la millor forma de donar visibilitat a la novel.la gràfica.

Carles Roman, entrevistat a El Punt Avui

El meu objectiu en el còmic és ser l’Stan Lee de L’Empordà

CARLES ROMAN DIBUIXANT, GUIONISTA I EDITOR D’HISTORIETES. CREADOR DE DRAC CATALÀ
 

Carles Roman (Portbou, 1970) és dibuixant de còmic que s'autoedita les seves històries. Fa historieta de gènere: històric i superherois, però situa l’acció en terres catalanes.

Carles Roman, al costat de dues de les seves creacions BENI BALLESTA.

Entrevista de Jaume Vidal / El Punt Avui - Girona

És vostè l’únic autor català que ha creat un superheroi autòcton?

No, n’hi deu haver d’altres. Hi ha el Supercatalà, com a personatge, però jo el que he agafat és el concepte de superheroi més clàssic en la línia americana i l’he adaptat a la realitat catalana. No he volgut fer un còmic en què la política anés davant del gènere, sinó tot el contrari; Drac Català és un còmic de gènere situat a Catalunya.

En aquest sentit, la part política, què reflectiria?

No és ben bé política; el que m’interessa és reflectir el que passa a Catalunya, més que política, seria sociopolítica. El personatge es mou en el nostre entorn. En alguns episodis la realitat del país queda més reflectida i en altres, no tant. Segurament hi haurà un número dedicat a l’1 d’Octubre, però encara no he arribat a aquest moment. Cronològicament estic situat en un passat una mica més llunyà, però tinc pensat tot un volum dedicat a aquest dia.

En quin moment es troba el personatge?

Estem en la presentació del personatge; per això no em volia embolicar en política, sinó que quedés clar que es tracta d’un còmic de gènere; si es polititzés massa, el lector podria interpretar que les històries aniran només en una direcció, i no és el que pretenc fer. No vull fer un còmic polític independentista, vull fer una sèrie que passa en la realitat de Catalunya. És veritat que Drac Català porta les quatre barres al pit, però són perquè s’identifiqui que és un superheroi d’aquí.

Actualment hi ha molts autors catalans que treballen per al mercat americà dibuixant els superherois històrics. No s’ho ha plantejat, vostè, de fer-ho?

Jo no vull treballar per als Estats Units ni per a França, jo vull publicar al meu país i en la meva llengua!

Com va néixer el personatge?

Va néixer quan vivia a Barcelona perquè pensava que la ciutat era un bon escenari per a un superheroi, podria ser la nostra Gotham City o Metròpolis. Però em vaig traslladar, per amor, a l’Escala, on el vaig acabar de perfilar. Vaig publicar set comic-books. Ara he refet el personatge, tornant a reescriure la història i dibuixant-lo de nou, i he publicat un àlbum amb els seus orígens. M’agradava més l’antic format, però ara els còmics amb grapa ja no funcionen. Ara ja tinc pràcticament dibuixat el segon volum, on presento un nou personatge, que és una inspectora de policia amb molta personalitat que podria donar fins i tot per fer un spin-off.

En la primera etapa tenia un altre nom.

Sí, es deia Capità Catalunya, però vaig haver de treure-li perquè el nom estava registrat. Ara no me’n penedeixo. M’agrada més Drac Català, un nom que té més a veure amb els orígens del personatge; a més, el simbolisme del drac és força escaient per a un personatge català.

Es tracta d’una publicació autoeditada.

Sí, és autoedició, tot i que és una autoedició ambiciosa per la meva part. Intento que tingui entitat perquè el meu objectiu en el còmic és ser l’Stan Lee de l’Empordà, en el sentit de ser creador de personatges i històries, i també editor.

Però Stan Lee va crear molts personatges.

Bé, la meva idea és anant-ne creant; de moment ja tinc el superheroi, que és el Drac Català, una altra sèrie que es diu Fabi i Fedó, ciutadans d’Empúries, i també adapto clàssics literaris d’aventures com el relat de R.L. Stevenson The Devil in the Bottle, que no és dels més coneguts i que està disponible a Amazon en anglès i castellà.

Acaba de treure un nou àlbum de Fabi i Fedó. Parli’m de la sèrie.

Jo soc nascut a Portbou, però quan vaig anar a viure a l’Escala vaig descobrir Empúries, i a partir d’aquí vaig crear Fabi i Fedó l’any 2000, que primer va ser publicat a Cavall Fort en un primer episodi que s’anomenava El mosaic.

Qui són els personatges?

Fabi és un soldat romà; té un caràcter més aviat feliu, és un home content que pensa poc. I el grec Fedó és el pol oposat, és filòsof i artista, que sempre està encaparrat en les seves coses. Es la típica parella de pols oposats, i aquí hi ha la gràcia de les situacions, que s’acaben o bé resolent o bé espatllant, depèn de la historieta. Intento buscar temes variats que tinguin relació amb l’època però que puguin connectar amb la nostra actualitat.

Un grec, un romà i també un personatge iber.

He respectat bastant la fidelitat històrica. Com que visc a l’Escala vaig sovint a Empúries, i allà sempre els puc comentar dubtes. Els ibers van aprendre molt dels grecs. A l’àlbum apareix Guspira, un nen iber fill d’esclaus però que, com que és menor, actua com una persona totalment lliure.

Font: El Punt Avui

Informació aportada per Jaume Tugores  

Álvaro Pons parla en À Punt sobre la primera càtedra de còmic, entre altres temes

L'informatiu de la nit de la cadena de televisió pública valenciana ha entrevistat Álvaro Pons al voltant de la primera càtedra d'estudis del còmic de la Universitat de València, la situació de la dona al còmic, i el ressorgiment que viu el medi al País Valencià.

Podeu veure l'entrevista al web d'À Punt.

Font: À Punt

Cristina Durán i la fira ComiCon de València al programa de ràdio #Plaerdemavida d'À Punt

 Font: Plaerdemavida - À Punt