Ahir, 2 de juny de 2026, va morir Josep Maria Cadena i Catalán a noranta anys. Va ser un influent periodista, crític d'art i historiador de la premsa catalana. Jaume Capdevila Kap (a la foto amb Josep Maria Cadena l'any 2016), ha volgut escriure unes paraules recordant l'amic i savi que ens ha deixat.
Josep Maria Cadena o el fil de la memòria
Feia alguns anys que Josep Maria Cadena no sortia de casa. No estava pas malalt o impedit; senzillament sentia el pes dels anys i preferia estar-se a casa "per no prendre mal", segons les seves pròpies paraules. A casa, però, mantenia una intensa activitat, furetejant entre les pàgines de la seva extensa col·lecció de premsa satírica, posant punts, triant dibuixos i prenent notes, sempre amb algun projecte al cap. Acompanyat sempre per la Carme, pacient i dolça, el vell Cadena passava el dia assegut a la seva butaca, al costat de la finestra, amb un volum de Cu-cut!, damunt els genolls i amb una petita tauleta al costat, on arrenglerava els paperets curosament retallats per assenyalar les pàgines, i on tenia el telèfon, que era el seu fil amb el món. Aquest dimarts aquell fil s'ha trencat. Josep Maria Cadena i Catalán ha mort a noranta anys i ens deixa un buit d'aquells que no s'omplen fàcilment, perquè era d'aquelles persones que contenen, elles soles, una era sencera.
Deixo unes notes apressades, escrites amb el cor encongit, amb els dits que van sols per què el cap encara s’ha de fer a la idea del buit que deixa aquesta pèrdua. En Cadena era tot bonhomia i ironia. Era una biblioteca sencera, una hemeroteca i una sala de conversa tot en un. La conversa era, de fet, el seu medi natural. Cadena tenia la memòria d'aquells vells savis de poble que recorden exactament on eren quan va passar allò que ningú no recorda, i que troben la connexió imprevista entre un parell de dades inconnexes amb la naturalitat del qui simplement llegeix un mapa que porta massa temps desplegat al cap. Amb la companyia indispensable del seu “Vull dir, doncs”, tenia un reguitzell d'anècdotes sempre a punt, dispensades amb una ironia suau i una generositat absoluta. Passar una tarda amb ell era una experiència que deixava el cervell ple i els peus, estranyament, lleugers.
Ens unia la passió per la premsa satírica, aquella premsa que ell havia reivindicat amb insistència i elegància des de les pàgines del Diario de Barcelona, on la seva secció dominical Gentes de Pluma y Lápiz, publicada entre 1969 i 1975, recordava figures oblidades des de Padró o Moliné a Opisso i Junceda, i va esdevenir una referència per entendre la història de l'humor gràfic i del periodisme català. Per aquelles pàgines desfilaren tots els grans artistes del nostre país, fins i tot alguns noms que el règim pretenia fer oblidar per la seva vinculació amb l'extinta República. Cadena ho feia amb aquella discreció calculada que permet dir allò que no es pot dir sense que ningú pugui posar-hi el dit a sobre. Era un art que la dictadura, involuntàriament, havia contribuït a perfeccionar. Potser era la manera de saldar un deute. Perquè Cadena, que va mantenir sempre una forta consciència nacional i democràtica, havia après a llegir i escriure en català gràcies a una col·lecció de revistes En Patufet que tenien a casa seva, ja que a l’escola franquista la llengua catalana era una assignatura proscrita.
Josep Maria Cadena ha estat un personatge fonamental del periodisme català contemporani, sobretot pel seu compromís amb la professió i amb els valors democràtics, fet que el dugué —amb discreció, però fermesa— a ser darrere d'algunes de les iniciatives periodístiques més assenyalades durant la transició democràtica: el 1966 va ser un dels fundadors del Grup Democràtic de Periodistes, agrupació clandestina que s'oposava al control franquista de l'Associació de la Premsa de Barcelona. Aquella mateixa empenta el portà a ser un dels artífexs de la transformació d'aquella associació franquista en el Col·legi de Periodistes, i, sobretot, a ser un dels impulsors del diari Avui, el primer gran diari en català a Catalunya d'ençà de la guerra. Va ser l'home que va omplir la fitxa que demanava el Ministeri d'Informació i Turisme per a concessió de diaris, un pas indispensable perquè el projecte fos una realitat. Un gest administratiu que, en el context d'aquells anys, era molt més que un tràmit: era un acte de fe. També fou l’home que, malgrat que havia de ser el nou director d’aquell novell diari, feu un pas al costat amb absoluta generositat perquè els equilibris polítics del moment requerien un altre nom al capdavant de la redacció.
La seva obra com a recuperador de la memòria de la premsa satírica catalana és, senzillament, imprescindible. Sense la seva persistència i el seu rigor, el franquisme hauria aconseguit, almenys en part, el seu objectiu d'esborrar una bona part de la memòria d'aquells artistes i periodistes que van esmerçar el seu talent a la premsa humorística catalana. Com a crític d’art, fou sempre generós i benèvol. Centenars d’artistes van rebre l’afalac necessari, la paraula justa, en aquell moment tan delicat en què mostres la teva obra al públic. Casa seva era un petit museu. Al minúscul menjador, atapeït de llibres, restava lliure un únic pany de paret, també atapeït, però d'obres d'art d'artistes catalans d'extraordinari talent: els Opisso, pare i fill, Cornet, Junceda, Soler-Jové, Aragay, Vives-Fierro i tants d'altres. Cada quadre tenia la seva història, i Cadena la sabia i l’explicava, i en aquell moment la paret deixava de ser una paret i es convertia en un finestral obert a cent anys de cultura catalana. Una cultura que, durant la grisor del franquisme, Josep Maria Cadena va descobrir que li era pròpia i que estava perseguida. Així va començar a interessar-se pel passat i s’endinsà el món de les llibreteries de vell, on trobava tresors editats en català abans de l’intent de genocidi cultural que perpetrà el franquisme. Aquell jove Cadena va passar tant de temps a les llibreries de vell, que acabà per casar-se amb la filla d’un llibreter. La Carme ha estat sempre al seu costat des d’aleshores, això sí, sempre envoltats de llibres i d’aquell aroma especial que té el paper quan envelleix.
Quan la Fundació Gin va decidir tirar endavant l’ambiciós projecte d’un Museu Virtual d’humor gràfic, Cadena va compartir el seu enciclopèdic coneixement amb generositat amb l’equip de redactors que van escriure els centenars de biografies de dibuixants, revistes i personatges que omplen la web d’Humoristan. Fou també un il·lustre col·laborador dels Premis d'Humor Gat Perich. A poc a poc s'havia convertit en una de les veus més respectades del jurat, i sovint es conxorxava amb en Fer per atorgar el premi a qui ell considerava que se'l mereixia, amb aquell aire de conspirador benvolent que posaven quan creien que ningú s’adonava que tot el peix estava venut. Un any li vam concedir un premi Perich d'Honor, en reconeixement de la seva tasca periodística —Cadena havia signat una excel·lent biografia de Perich, la més completa que s'ha escrit fins ara, i de la que l’associació que gestiona el premi en prengué el nom: Perich sense concessions—. Doncs bé: arriba el dia de donar-li el premi, i en Cadena, que no s'havia perdut cap edició del Gat Perich, aquell dia no apareix. Pànic! Havíem intentat mantenir tan bé el secret del seu premi per tal que fos una sorpresa, que no li havíem dit ni el dia en què se celebrava la cerimònia. A correcuita el vam haver d'anar a buscar a casa, i amb la complicitat de la Carme i els fills, cames ajudeu-me cap a l'auditori on li havien de concedir el gatet de plata. Va arribar, va recollir el premi amb aquell somriure bonhomiós tan seu de qui fingeix sorpresa, però en realitat ja ho sap tot, i la sala li va fer una ovació que ell no s'esperava del tot, aquesta sí.
Amb en Cadena i en Lluís Solà i Dachs —un altre il·lustre investigador de la nostra premsa satírica i bon amic i company de trifulgues— vam escriure a sis mans la biografia del dibuixant Shum. En Cadena s'encarregà de perseguir els sumaris de la instrucció dels judicis, enterrats al fons de no-sé-pas-quin arxiu judicial, i redactà al detall la crònica judicial amb aquella minuciositat seva que no deixava cap cap per lligar. Quan l'editor de Diminuta, el també enyorat Joan Anton Sánchez, va veure el patracol resultant, ens va fer retallar la meitat del text per no enfarfegar el lector. I en Cadena, comprensiu com era, va rebaixar el seu text a molt menys de la meitat sense ni un mot de queixa. No tothom que ha escrit molt sap renunciar a allò que ha escrit. Ell sí.
Un dels darrers cops que el vaig veure, el vam anar a visitar amb en Lluís Solà. Jo restava mut, embadalit sentint-los recordar batalletes, anècdotes i facècies. Entre els dos, sumaven més de cent vuitanta anys. Eren dos homes que havien viscut de veritat allò que els altres simplement hem llegit, i la conversa entre ells tenia aquella densitat particular de les coses que no es poden reproduir.
Josep Maria Cadena tenia noranta anys i un telèfon sobre la tauleta, i fins al final va tenir coses per dir i projectes al cap. Havia dedicat la vida a preservar el fil que uneix el present amb el passat: aquell fil prim i resistent fet de noms, de dibuixos, de capçaleres i de trajectòries que el franquisme havia volgut escapçar i que ell, amb paciència de restaurador i tenacitat de periodista, havia anat reconstituint un a un. Gràcies a aquest treball, la mirada cap al futur té ara on recolzar-se. Cadena ha trenat per a nosaltres una corda ferma de memòria —de l'art i dels artistes catalans, de les seves lluites i els seus somriures— sense la qual estaríem, simplement, més orfes i més sols. Ja no li podrem tornar a trucar per demanar-li qui sap què sobre aquest o aquell dibuixant de l’any de la picor. El fil amb el món s'ha tallat. Però el fil de la memòria, aquell que ell va cosir amb dècades de feina minuciosa i apassionada, roman més ferm gràcies a ell.
Jaume Capdevila Kap
