Clowes, Daniel. Wilson. Barcelona: La Cúpula, 2010. 17,90 €.
El que pot fer que la vida sigui espantosa no és viure a la ciutat, al camp, al poble o a la urbanització. Tots aquests són ecosistemes que tenen les seves particularitats positives o negatives i sempre subjectives, i ho demostra el fet que poguem trobar tanta gent que gaudeix al límit la vida de poble com la que en fuig com de la por. Per sort, tenim una certa capacitat de reubicació i podem arribar a situar-nos en un indret que sigui del nostre gust, no tant com a paisatge sinó com a ambient vital. Però no hem d’oblidar que som una societat sedentària i no només ho demostra la nostra capacitat d’incrementar el nostre sobrepès de forma proporcional a la nostra mandra, sinó també la negació d’un bon grapat d’éssers humans a fer res per canviar allò de la seva vida que no li agrada o que li fa mal.
Per qualque motiu, l’increment de comoditats materials ha dut a una diversificació dels malestars, així com la incorporació d’un flotó de patologies mentals que possiblement els nostres avantpassats els pagesos no tengueren ocasió de conèixer. Les ciutats, i sobretot els suburbis, allotgen una considerable quantitat de persones tocades en diferent grau per la terrible solitud i els seus efectes secundaris més nocius. Als EUA, els suburbis i els seus habitants ja fa dècades que són font d’inspiració per a productes de ficció de temàtica una mica recercada, com Poltergeist (1982, Tobe Hooper). En còmic tenim un mestre en l’anàlisi de la població dels suburbis nord-americans, com a paradigma de la perversió de la vida urbanita i postmoderna. Com si es tractàs d’una fixació mental, Daniel Clowes ha dedicat la seva destresa intel·lectual i gràfica a retratar una vegada i una altra els éssers humans totalment desnaturalitzats, aïllats i desquiciats que habiten les fredes casetes dels extraradis i passegen la seva ombra pels carrers despersonalitzats, rectilinis i desangelats dels neoravals que no han estat a l’altura de les expectatives.
El que fa admirable el treball de Clowes és que no utilitza el recurs fàcil del psicòpata o el friqui d’enciclopèdia. Per fer la seva dissecció humana empra gent normal i corrent, que no ha tengut grans problemes i que tampoc no fa grans desastres, i la suca per fer-nos beure un nèctar agredolç (més agre que res), i fer-nos compadir i enrabiar a parts iguals amb les estupideses concentrades dels seus personatges.
La darrera obra de Clowes editada a Espanya de moment només ha sortit en català, en una preciosa edició en tapa dura que ha tret La Cúpula. Com és de suposar, dels centenars de milions d’euros que a Catalunya i a les Illes Balears es destinen a subvencionar les publicacions en català, no hi ha mai ni un cèntim per a l’edició i difusió de còmics no institucionals. Així, com a gesta empresarial silenciosa, aquest tebeo s’ha incorporat a les llibreries especialitzades esperant arribar al públic.
Wilson, a més de ser el nom del còmic, és el protagonista de la història. Com no pot ser d’altra forma, aparentment és un home normal, solitari i una mica angulós de caràcter, que intenta ser amable amb els veïnats però no se’n surt. Poc a poc, però, anirem aprofundint en la seva personalitat i en el seu passat i present, a mesura que es vagin reincorporant les peces que s’havien separat de la seva vida: la seva antiga parella i la filla que tengueren en comú.
Clowes construeix la història de forma fragmentada, com ja va fer a l’excels Ice Haven, amb historietes curtes, algunes d’elles simples gags, que pareixen tenir entitat de forma aïllada però que van encaixant amb un petit esforç i voluntat del lector. I ho fa canviant d’estil gràfic, des d’un cert realisme fins a la més grotesca caricatura, però capgirant les convencions: com més graciós és el dibuix, més dur és el que conta, i viceversa.
Una gran obra d’un gran autor, que es mereix molt més èxit del que tendrà per format i llengua.