A la revista
El Triangle núm. 1039 del 25 de novembre, l'Ignasi Franch ha publicat una extensa entrevista amb
Joan Navarro, editor d'Edicions
Glénat. Es un article que no està disponible en la seva web, però que ens han donat totes les facilitats per publicar-la a ComiCat. Es una entrevista extensa però creiem que val la pena saber els plans futurs de Glénat, una de les editores de còmics més importants del país.
Any 2008: la filial a l’Estat de la històrica editorial francesa Glénat compleix els quinze anys. I ho fa entre una certa eufòria, perquè s’ha consolidat com un actor rellevant dins del sector, qualitativament i quantitativament. Una part de l’èxit ve de la seva aposta pel manga, quan de bon inici se l’havia estat identificant amb la més exquisida (i menys rendible) historieta europea. El 2009, però, comença la crisi: el manga decau després d’haver tocat sostre, i la crisi econòmica hi fa la resta. El 2011, Glénat França es replega en els seus negocis tradicionals i posa fi a l’expansió internacional posant en venda les seves sucursals, incloent-hi la barcelonina. El final, i nou inici, sembla feliç: Joan Navarro i Fèlix Sabaté, històrics director i editor en cap del segell, el compren perquè aquest pugui mantenir la seva identitat.
Sembla un mal moment per demanar crèdit als bancs («Ens hauríem de dir Edicions Hipotecades», bromeja Navarro), però la situació ho ha convertit en necessari. La casa mare oferia la filial a grups multimèdia com Panini, el model de negoci i producció dels quals amenaçava la línia editorial del segell i la permanència del seu equip humà. A Navarro li sembla que hauria estat «llençar per la finestra 18 anys de feina, sense tenir garanties de continuïtat ni per als treballadors ni per als autors. Vam fer un esforç per trobar recursos i fer una oferta acceptable. Glénat França també s’ha portat bé».
Des del primer moment, el missatge que han donat els nous propietaris és de tranquil·litat i continuisme. Al cap i a la fi, han estat ells qui han marcat la línia, condicionats en alguns moments per l’empresa mare. La relació era de col·laboració (tenien a l’abast l’amplíssim catàleg i la solidesa econòmica del grup francès), esquitxada per alguna imposició. Com un recent i polèmic canvi de la qualitat del paper que Navarro i companyia ja han tirat enrere. Per a mesos vinents, queda decidir el nou nom de l’editorial, que podria presentar-se en el proper Saló del Còmic de Barcelona.
Els darrers anys, Glénat ha donat molta importància al còmic japonès. I s’ha beneficiat del fenomen Naruto, un exitós manga que també es va convertir en sèrie d’animació. De les paraules del seu editor es desprèn que hi havia quelcom de bombolla: «El 2007 vam facturar aproximadament 5 milions d’euros, que és moltíssim. De Naruto hem venut 1,6 milions d’exemplars en total, i potser la meitat es va concentrar en dos anys. Entre això i l’èxit d’Esther y su mundo, pràcticament vam doblar la facturació. Després d’això, i amb la crisi econòmica, hem tornat si fa no fa a les xifres anteriors. Jo diria que el mercat del manga s’ha reajustat, ha trobat les seves dimensions normals».
La carta japonesa incloïa una aposta secundària: contribuir a la normalització lingüística comercialitzant en català còmics que, en alguns casos, són molt populars perquè les respectives adaptacions anime han estat emeses per Televisió de Catalunya. Això ha desgastat la imatge de Glénat a la resta de l’Estat: molts consumidors s’han sentit agreujats per algunes diferències de preu, primer, i perquè alguna col·lecció només s’ha publicat en català, després. Ha estat el cas de Musculman, força desconeguda fora de Catalunya: «És una de les poques coses que han funcionat en català. Al començament anaven una mica bé Inuyasha i Naruto. Però ha estat bastant catastròfic econòmicament, i cada any és pitjor. Si penséssim només en clau empresarial, hauríem de deixar-ho córrer, però no ho farem per altres raons. I sempre acabarem les col·leccions, perquè l’hàbit de deixar-les a mitges ha creat molta desconfiança vers les edicions en català. En tenim per dos anys amb les sèries ja començades; però, si això no millora, no en traurem més». Les obres d’autors nacionals tampoc no solen funcionar. Ni tan sols una adaptació de Terra baixa feta per coincidir amb l’emissió d’una minisèrie televisiva: «S’ha venut bé Serrallonga, Sóc de poble i Nosaltres els catalans, però normalment és una antologia de fracassos».
El fet que editorials com la basca Astiberri publiquin àlbums en versió catalana evidencia que hi ha un nínxol de mercat. Però sembla que, per ara, només hi ha espai per a títols referencials i llançaments puntuals. «Alguna obra excepcional sempre es pot comercialitzar. No obstant això, el que buscàvem era aconseguir un mercat normalitzat, que altres s’atrevissin amb els superherois... Vam arribar a les 50 o 60 novetats l’any, que ens semblava una proporció raonable respecte a les 300 en castellà. Però no es pot aguantar», es lamenta l’editor. Navarro es mostra sorprès pel contrast entre els èxits del televisiu Club Super3 i les baixes vendes del manga en català, però també reconeix problemes estructurals i logístics inherents al fet de treballar amb una distribuïdora especialitzada en còmic («Això no garanteix bones posicions a les llibreries d’Olot, de Berga, de Vic... Són coses que requereixen temps»). De moment, l’editorial seguirà intentant-ho amb campanyes com una col·laboració amb Eina d’Escola per regalar 90.000 còmics.
La personalitat del Navarro, col·leccionista i assagista, ha fet que Glénat hagi aconseguit gran part del seu prestigi a cop de reedicions arqueològiques, i de publicacions d’avantguarda que complementen la seva oferta més comercial. Amb el canvi de propietaris, la freqüència d’aquest tipus de llançaments no es reduirà, sinó tot al contrari: «Això ens agafa en un moment en què preparem moltes coses arriscades. Hi ha infinitat de coses per recuperar, però és difícil perquè de vegades no sols s’ha perdut el material original, sinó que fins i tot costa trobar bones reproduccions. Tindrem Los mercenarios, de Antonio Pérez Carrillo, obra de José Bielsa… I seguirem amb la línia Vintage, que ens ha donat bons resultats». De moment, s’hi han publicat complets El sargento Furia i El teniente negro, dos serials d’aventures dels anys seixanta creats per autors com Joan Escandell o el prolífic escriptor Francisco González Ledesma (també conegut per Silver Kane). I la idea és potenciar molt fortament aquesta col·lecció publicant fins a una dotzena de volums l’any.
A més, es reeditarà Hazañas bélicas, que, a parer de Navarro, és «molt més del que la gent es pensa: tenim 16.900 pàgines i molts autors per donar a conèixer». L’acompanyarà Nuevas hazañas bélicas, que acollirà històries de nova creació. Glénat també està mirant de convèncer els autors de Torpedo per ressuscitar el personatge en el seu trentè aniversari. I confia a publicar obra nova del gran Carlos Giménez (Paracuellos).
L’editor no creu que els elevats interessos dels crèdits siguin una motxilla gaire pesant, i que això obligui a seleccionar les publicacions de manera més conservadora. «Potser peco d’optimista», explica Navarro, «però diria que no hi influirà, i que la diferència bàsica serà vendre o no vendre. No té res a veure publicar una sèrie que té èxit i una que no funciona, és com la nit i el dia. A més, en aquests anys hem après molt. Encara que la part més bonica d’editar és inventar i arriscar», conclou.
