I un cop marcat el límit, cal saltar-se’l per parlar de les publicacions, on els ninots en formen (o n’han format) part essencial. El Jueves és pràcticament la única revista d’humor de l’estat espanyol. Sí, ja ho se, al sud hi trobem El Batracio Amarillo, i ara ha sortit la gallega Retranca. Fins i tot hi ha la trimestral Amaníaco, amb autors de primeríssim nivell i una idea claríssima del que ha d’ésser una revista d’humor, o altres publicacions com Le Potage, El Còmic de la Premsa Comarcal, o una edició de la nord-americana Mad que va durar poquíssim. Però ni de lluny n’hi ha cap que arribi a fer ombra a El Jueves.
És certament magre el balanç pel què fa a publicacions d’humor gràfic catalanes durant les darreres dècades, que s’ha hagut de refugiar a les comarques, si bé amb col·laboracions de primer nivell, tant gràfiques com literàries: El Pardal Moderat, a Vic; Empordà Funeral, a Figueres; Cul de sac i El Xerrameca a Terrassa; La Comarca Carlina, portaveu anti-liberal de les terres d’Olot; La Pansa a Tàrrega; l’Escudella i carn d’olla, a Berga; i l’única que encara viu, la tarragonina Deliróplis, amb El Chico Triste, Hugo Predes, Ramon Sarle o Napi, però decantada clarament vers el còmic. Tots aquests son els intents més notables des de les comarques de recuperar una tradició tan catalana com la botifarra amb seques, que és la tradició de les publicacions satíriques.
És certament magre el balanç pel què fa a publicacions d’humor gràfic catalanes durant les darreres dècades, que s’ha hagut de refugiar a les comarques, si bé amb col·laboracions de primer nivell, tant gràfiques com literàries: El Pardal Moderat, a Vic; Empordà Funeral, a Figueres; Cul de sac i El Xerrameca a Terrassa; La Comarca Carlina, portaveu anti-liberal de les terres d’Olot; La Pansa a Tàrrega; l’Escudella i carn d’olla, a Berga; i l’única que encara viu, la tarragonina Deliróplis, amb El Chico Triste, Hugo Predes, Ramon Sarle o Napi, però decantada clarament vers el còmic. Tots aquests son els intents més notables des de les comarques de recuperar una tradició tan catalana com la botifarra amb seques, que és la tradició de les publicacions satíriques.
També vull esmentar El Triangle, actualment una revista d’informació general, però que encetà la seva vida com a revista de “canya i conya”. A les seves pàgines hi han publicat la pràctica totalitat de ninotaires catalans: des de Perich i Cesc a Toni Batllori, Ferreres, Guillén, Joma, Puyal, Pierino, Ja, L’Avi, Soler, Ivà, Ermengol, o Napi, l’orientació de la revista ha evolucionat, deixant de costat l’humor i la sàtira per potenciar la informació periodística. De tota manera, és una publicació que ha tingut en compte la tasca dels ninotaires, i n’ha acollit un munt a les seves pàgines, consagrats i novells.
A Cavall fort, vull citar l’Ot el bruixot de Picanyol, i l’Alfons Delmar, personatge de Toni Donada. Aquest és un terreny pantanós, ja ho se, perquè s’emboira la diferència entre la historieta d’humor i humor gràfic.
Acabem amb anomenant els que es troben a El Jueves. En aquesta revista que ja supera la seva tercera dècada d’existència, hi trobem signatures imprescindibles del panorama humorístic de casa nostra, i –ja que la revista s’edita per la resta d’espanya– també de tot l’estat: J.L. Martín, que ja fa uns anys va deixar de fer la vinyeta de la pàgina editorial de El Periódico; Oscar Nebreda, que també ha deixat de satiritzar el Barça en el meateix mitjà; Kim, incansable autor de “Martínez el facha”; Monteys, Vizcarra, Bernet, Gras, i la novíssima parella formada per Oriol Jardí i Raúl Ariño.
En fi, la veritat és que el món de la premsa és en constant ebullició. I les possibilitats que ofereix la xarxa d’internet han canviat el panorama. Cada cop te menys sentit la localitat, ja que des de qualsevol punt es pot accedir a continguts de l’altra banda del món. Internet és un mitjà on jo penso que l’humorista gràfic hi pot tenir un paper fonamental, si ho vol. Ja ho veurem. En aquest repàs als ninotaires que fan la seva feina des de Catalunya o per a un públic català, podem acotar-ne uns quants, però sempre em quedaré curt. Alex López, Pamipipa, Broto, Franchu, Edgar Cantero o Marc Torretes, podrien ser alguns noms d’aquesta llista. Per completar el cens dels nostres ninotaires, esmento també els que hi ha inscrits a la associació de dibuixants FECO, com Carbó, Feliu, Ga o Quim Romeu.
I no vull acabar sense recordar els que per una causa o altra han desaparegut del panorama mediàtic en aquests darrers anys. En Cesc, mestre de varies generacions de ninotaires, ens va deixar el nadal de l’any passat, i si bé es dedicava totalment a la pintura, encara ens regalava un parell de vinyetes mensuals a Serra d’Or i Catalunya música, així com alguna puntualíssima col·laboració a Cavall fort. Altres signatures, com la de Jaume Bach, Pedro Espinosa, Néstor, Lluïsot, Guillén han desaparegut en els darrers temps per conjuntures editorials, però esperem de retrobar-los aviat en la tasca de burxar amb el llapis.
Qui sap què depara el futur al gremi dels ninotaires. Les perspectives no son especialment bones, ni especialment dolentes. Com sempre. Som presoners d’una indústria editorial acomplexada en la seva relació amb Espanya, que no es desenvolupa plenament per por de perdre un mercat tan vast com el que ofereix l’edició en castellà. En aquest sentit encara falta l’aparició d’una revista d’humor catalana. És a dir, una revista que reculli el relleu de la tradició satírica catalana, i sobrevisqui en el mercat editorial d’una manera normal. Però bé, hi ha el què hi ha, i com a mínim la matèria primera, que són els dibuixants, els artistes que esmolen el seu enginy amb la fulla del tremp i el posen sobre el paper blanc... bé, ara, amb les noves tecnologies, el tremp i la tinta xinesa són al fons del calaix, i el que s’esmola és el llapis òptic i la connexió a internet, però la intenció ve a ser la mateixa: desvetllar mitjançant un joc d’imatges dibuixades la consciència endormiscada del lector, adés amb un somriure, adés amb una reflexió.
Ninotaires catalans I
Ninotaires catalans II
Ninotaires catalans III
Ninotaites catalans IV
Qui sap què depara el futur al gremi dels ninotaires. Les perspectives no son especialment bones, ni especialment dolentes. Com sempre. Som presoners d’una indústria editorial acomplexada en la seva relació amb Espanya, que no es desenvolupa plenament per por de perdre un mercat tan vast com el que ofereix l’edició en castellà. En aquest sentit encara falta l’aparició d’una revista d’humor catalana. És a dir, una revista que reculli el relleu de la tradició satírica catalana, i sobrevisqui en el mercat editorial d’una manera normal. Però bé, hi ha el què hi ha, i com a mínim la matèria primera, que són els dibuixants, els artistes que esmolen el seu enginy amb la fulla del tremp i el posen sobre el paper blanc... bé, ara, amb les noves tecnologies, el tremp i la tinta xinesa són al fons del calaix, i el que s’esmola és el llapis òptic i la connexió a internet, però la intenció ve a ser la mateixa: desvetllar mitjançant un joc d’imatges dibuixades la consciència endormiscada del lector, adés amb un somriure, adés amb una reflexió.
Ninotaires catalans II
Ninotaires catalans III
Ninotaites catalans IV
