23 de novembre 2015

Cent cinquanta anys de gresca amb ninots (1865-2015)

El ninotaire i estudiós del món del dibuix Jordi Clapés, ens envia aquest article en què parla dels últims cent cinquanta de l'humor gràfic català.

Enguany es commemoren els 150 anys de l’aparició de la primera publicació periòdica d’humor gràfic en català: Un tros de paper. El 1865 feia ja alguns anys que s’editaven publicacions humorístiques i, si bé estaven escrites en castellà, moltes d’elles es feien a Barcelona. Un tipus de publicació habitual en aquells moments eren els almanacs, ja que la llei de premsa de l’any 1855 feia molt complicat obtenir els permisos per editar una publicació periòdica. A finals del 1862 l’editor barceloní Innocenci López va treure un almanac humorístic per a l’any 1863 escrit en castellà: El Tiburón (1863-1874). Animat per la bona acollida dels lectors, el 1864 es va decidir a provar sort amb un almanac per a l’any 1865 que, com s’hi deia a la presentació, estava «enjiponat en català del que ara’s parla»: El Xanguet (1865-1874). Aleshores va considerar que era el moment de treure la primera publicació periòdica d’humor gràfic en català. Així, el 16 d’abril de 1865 Albert Llanas va fundar el setmanari Un tros de paper. En van aparèixer 69 números entre el 16 d’abril de 1865 i el 16 de setembre de 1866. Aquestes publicacions estaven realitzades bàsicament pels dibuixants Tomàs Padró A°W° i Josep Lluís Pellicer Nyapus, i pels escriptors Albert Llanas Robert Sanall, Frederic Soler Serafí Pitarra, Conrad Roure Pau Bunyegas i Robert Robert X. Totes foren editades per Innocenci López Bernagosi.

L’aparició d’aquest tipus de publicacions anava molt lligada a quatre factors: les innovacions tecnològiques, per poder reproduir conjuntament text i imatges d’una certa qualitat; el seu cost, per poder-ne garantir la màxima difusió; la creativitat d’escriptors i dibuixants, de la que Barcelona estava ben proveïda ja que s’hi feien moltes de les publicacions de l’època; i el grau de censura imperant. Aquest darrer factor és inherent al fet que sovint es tractava de publicacions satíriques i les víctimes de les facècies tenien prou poder per prohibir-ne l’edició.

Article de Jordi Clapés. Podeu llegir l'escrit sencer aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada