11 d’agost 2011

Albert Jané parla de els barrufets

El diari Ara ha publicat una interessant entrevista a Albert Jané realitzada per per Israel Punzano. Recollim uns extractes.

Gràcies a l'escriptor i traductor Albert Jané (Barcelona, 1930), els lectors van poder gaudir aviat de les aventures dels schtroumpfs de Peyo en català. Jané els va rebatejar amb el nom de barrufets i es va inventar el seu barrufallenguatge . Ell va ser l'encarregat d'adaptar les històries d'aquests populars personatges per a la revista Cavall Fort , de la qual també va ser director. Amb una memòria privilegiada, Jané parla del 1967 com si fos ahir.

Quan va descobrir els barrufets?

Dins del món del còmic, el barrufet és un cas típic de personatge secundari amb tantes possibilitats que esdevé el personatge principal. Originalment eren els secundaris d'una història de Jan i Trencapins que es va publicar l'any 1967 a Cavall Fort . Portava per títol La flauta dels sis forats , però després es va dir La flauta dels sis barrufets. Era una història una mica màgica ambientada a l'Edat Mitjana. Allà sortien per primera vegada aquests personatges que viuen en una mena de microcosmos i que tenen un llenguatge especial. Van aparèixer encara en alguna història més de Jan i Trencapins , però van tenir un gran èxit i aviat es van independitzar fins a ser protagonistes d'una llarga llista d'àlbums. Peyo, el seu creador, era un gran dibuixant i un gran guionista.

Per què va optar pel nom de barrufets i no va adaptar fonèticament l'original, schtroumpfs , com sí que es va fer en altres països?

Barrufet és un dels noms del diable a Mallorca. Em va fer gràcia. Importava, a més, que el nom permetés un verb, en aquest cas barrufar , que és un verb inventat. També rememorava de lluny el nom d'un popular personatge català, el Patufet. Per tant, hi havia la voluntat de seguir una certa tradició. La gràcia del llenguatge inventat dels barrufets és que el lector l'ha d'interpretar. Per això, a l'hora de traduir, recorria molt sovint a locucions verbals en què el verb el substituïa per barrufar, però el complement de la locució era el normal. En realitat és en el terreny de les frases fetes on més es pot aconseguir un parlar barrufet que sigui comprensible: anar a barrufar la boira , barrufar cullera , barrufar-se la son de les orelles , barrufa que fa fort ...

Considera necessari un museu del còmic a Catalunya?

Necessari? No diria tant, però sí positiu. En realitat tot és necessari o de tot en podem prescindir, també passaríem sense. Però tot el que sigui conservar patrimoni em sembla positiu.

1 comentari:

Júnior ha dit...

Uau... I va sortir el dia 11, aquest article?! Casum les vacances, que me'l van fer perdre...

Publica un comentari