10 d’octubre 2008

Panorama de 100 Anys de Premsa Infantil Catalana (VI): De L'Infantil a Roc Ventós, 1963-1982

ComiCat us ofereix aquest interessantíssim article que ens va cedir Antonio Martín, una de les persones que més entén de còmic. Degut a la seva extensió, la publicació es fa per capítols, el cinqué dels quals podeu llegir a continuació:

De L'Infantil a Roc Ventós, 1963-1982


Autor: Antonio Martín
Traducció: Marc Pastor i Sanz

L'Infantil va néixer, com és sabut, al gener de 1951 com a simple butlletí dirigit als alumnes del Seminari Conciliar de la diòcesi de Solsona, però al cap dels anys l'edició havia desbordat als professors del seminari i l'últim director del butlletí, mossèn Jesús Huguet, va buscar la forma de donar continuïtat a la publicació. És així com en 1963 apareix el nou L'Infantil, que manté el títol i la numeració de l'anterior butlletí. Els seus editors són ara, sota la tutela del Bisbat de Solsona, un grup de seglars format per: Miquel Ángel Sayrach i el seu germà Manuel Sayrach, Ramon Batlle, Joan Sisquella, Francesc de P. Estrada, Francesc Morel, Xavier Polo i Eduard Pujarà, als quals estarà lligat com a promotor Josep Espar i Ticó (també estretament relacionat amb el naixement de Cavall Fort). En aquest equip van ser els germans Sayrach qui més es van implicar durant molts anys en el treball i econòmicament, per fer realitat la revista.

L'Infantil coexisteix en el mercat editorial amb Cavall Fort, L'Infantil dirigida als nens petits i la revista del grup de Josep Tremoleda als nens preadolescents. Ambdues travessen similars problemes de difusió i comercialització, així com en el finançament a mitjan i llarg termini i a causa de això van acabar per abandonar la venda directa en el quiosc i es van replegar a la venda per subscripció, el que implica sempre la complicitat de l'adult i de la família amb la revista, en detriment de l'elecció lliure i voluntària de les seves lectures per part del nen. En el cas de L'Infantil els problemes financers van ser majors i en 1969, després de diversos intents fallits per configurar una empresa editorial solvent que es fes responsable de donar continuïtat a la revista, es va arribar a un acord pel qual a partir de llavors l'empresa editora seria Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Tant Cavall Fort com L'Infantil s'han inspirat en les revistes francobelgues Tintin i Spirou i han comprat, sobretot en els seus primers anys, molts materials i historietes d'aquesta procedència, així com també d'origen italià i més rarament procedent d'agències de còmics. Però el que importa és l'àmplia nòmina de dibuixants i il·lustradors propis les historietes i il·lustracions dels quals s'han publicat a L'Infantil, entre ells: M.A. Sayrach, Coll, Pere Joan, Rué, Raf, Subirats, Isabel Bas, Picanyol, Perich, Tom, Jan, Ivá, Florenci Clavé, Vallvé, Gin, Grau Garriga, Pau Macià, Guillén, etc. fins als més actuals Alex Fito, Ismael Ferrer o Mique Beltrán, la majoria dels quals procedeixen de la premsa de historietes d'expressió castellana. I al costat d'ells escriptors com Ramon Folch i Camarasa, Víctor Mora, Joseph Albanell, Maria Aurelia Capmany, Emili Teixidor, Joaquim Carbó, Pere Calders, Robert Saladrigas, etc.

El renéixer de la premsa infantil catalana durant la dècada dels seixanta ve facilitat per l'evolució del propi règim de Franco. En aquells anys s'inicia una obertura no per tímida menys real, que culmina amb la nova Llei de Premsa i Impremta promulgada en 1966, amb la qual finalitza l'estat d'excepció pel qual l'edició de tot tipus de publicacions s'havia regit des de la Guerra Civil. Això es va reflectir en la reaparició de la vella revista de l'Editorial Bagunyà. Després de molts anys de peticions denegades, no solament pel rebuig que el règim professava al català i al catalanisme, sinó també pel recel que inspirava el valor simbòlic que En Patufet tenia com a referent de la Catalunya anterior a la guerra, i després d'un llarg exercici de paciència de la família Bagunyà, per fi en 1968 el Ministeri d'Informació va concedir al nét del fundador, Josep M. Bagunyà, el permís oficial per poder tornar a editar la revista En Patufet.

Havien passat gairebé trenta anys des que havia sortit l'últim número de la revista més venuda i més llegida de la premsa catalana. I això, que suposava un incentiu pel rellançament de la revista, va acabar per convertir-se en un dels seus majors obstacles: En Patufet renaixia, però ho feia en un món i una societat que tenien molt poc que veure o gens amb la Catalunya dels anys trenta. És així com Patufet (aquest va ser el títol de la revista en la seva segona sortida) es va trobar perdut en una societat catalana que havia canviat i seguia evolucionant acceleradament. Perdut i dividit entre un públic vell que enyorava la revista de la seva joventut i un nou públic que no acceptava la lírica costumista ni les bones paraules del passat. A causa de això la nova-vella revista es va convertir en tema de polèmica en els últims anys seixanta, sense que cap dels canvis i bandades que la revista va donar acontentés a cap grup de lectors.

La resta de revistes que es publicaran en aquest període fins a 1982, data que finalitza la transició política, solament importen en aquesta panoràmica general a efectes bibliogràfics, ja que si bé signifiquen clarament la paulatina recuperació de la normalitat editorial i amb ella la recuperació de l'idioma, no aporten pràcticament gens a la història de la premsa infantil catalana. Entre aquests títols cal recordar: Mainada, que amb el subtítol de “Suplement Infantil del Club de Futbol Barcelona” s'edita en 1972, primer bilingüe i després encara menys que això; El Ganxet, que es publica a Reus en 1976, primer en castellà i després en català; TBO, que publica a partir de 1976 quatre números especials en català, reutilitzant historietes d'arxiu; Jordi, amb tan sols dos números que Editorial Bruguera publica en 1978 i en 1979; Rodamón, creat en 1978 per un equip de pedagogs amb la intenció d'oferir als nens l'equivalent d'un diari de notícies; Badallet, 1979, un sol número, suplement de la revista satírica El Badal de Gràcia; L'Eixerit, 1979, suplement de la revista confessional Catalunya Cristiana; i el còmic Roc Ventós, publicat en 1982 en format de quadern apaïsat de historietes per l'editorial del Llamp, especialment interessant pel seu contingut polític declaradament independentista.

(Pròximament: De la "Norma" a Bola de Drac, 1982-2004)

Capítol I: Naixement de la premsa infantil catalana, 1904-1923
Capítol II: La premsa catalana sota la Dictadura, 1923-1930
Capítol III: La premsa en llibertat, 1931-1939

Capítol IV: Premsa per després d'una guerra, 1939-1961
Capítol V: Cavall Fort, una revista resistencialista, 1961-2004

3 comentaris:

  1. força detallat, però m'hi manca la revista "Tretzevents".

    ResponElimina
  2. Penso que es un treball excel·lent. Felicitats i gràcies a l'Antonio Martin !!!

    La revista l'Infantil va passar l'any 1973 a dir-se Tretzevents.

    jordi

    ResponElimina
  3. la literatura deberia star al servei del Stat!!

    ResponElimina