01 de setembre 2008

Panorama de 100 Anys de Premsa Infantil Catalana (I): Naixement de la premsa infantil catalana, 1904-1923

És un orgull per ComiCat poder oferir-vos aquest interessantíssim article que ens va fer arribar el seu autor, Antonio Martín, una de les persones que més entén de còmic. Degut a la seva extensió, la publicació es farà per capítols, el primer dels quals podeu llegir a continuació.


Panorama de 100 Anys de Premsa Infantil Catalana

Autor: Antonio Martín

Traducció: Javier del Campo, Marc Pastor i Sanz

L'any 2004 es va complir el centenari de l'aparició de la revista infantil En Patufet, i si bé es va celebrar el centenari d'aquesta revista no es va insistir suficientment en que amb ella es va obrir la porta a l'edició d'una premsa específica en idioma català pels nens de Catalunya, de la qual també es compleixen ara els seus cent anys d'història, i el màxim interès de la qual radica en el seu ús i difusió del català escrit. Són cent anys d'història farcits d'intents i títols. Hem contat més de cinquanta revistes catalanes per nens en aquest temps, gairebé setanta cinc si valorem les publicacions de circulació limitada i les que sorgeixen com a simple versió de títols castellans. Es tracta de múltiples intents editorials moltes vegades fallits, que, a l'insistir una vegada i una altra en l'edició mostren la decidida vocació i la continuïtat de la societat catalana en aquest camp.

Naixement de la premsa infantil catalana, 1904-1923.

En Patufet va popularitzar el català escrit, gràcies a l'obra d'autors com Folch i Torres, amb qui En Patufet adquireix la seva màxima difusió, penetrant capil·larment en la societat catalana des de la ciutat fins al camp, i en aquest fins a la més apartada masia, per convertir-se en una lectura que arribava als estrats més populars de la societat des de l'inicial plantejament de “catalanitzar, moralitzar i instruir”. A poc a poc va augmentar el seu tiratge des dels inicials 5.000 exemplars fins a 35.000 en 1920 i 60.000 en 1934, sent aquest el tiratge més alt assolit per una revista catalana abans de 1936.

Després dels seus primers anys, quan tan sols destaca per la innovació d'estar escrit en català, En Patufet es convertirà durant dues dècades en el model a imitar pels editors que busquen novetats amb les quals concórrer al mercat. Però aquesta revista era més que una simple publicació comercial, responia també a una intenció moral i a una ideologia definides i va assolir el màxim nivell de continguts a través dels models morals proposats, que satisfeien les aspiracions del lector de classe mitjana al sublimar el conservadorisme burgès.

No ocorre així entre els seus imitadors. Els resultats inicials fins a 1923 es reflecteixen en l'escassa acceptació que tenen moltes de les primeres revistes: L'Escolanet, 1906, amb dinou números de durada; La Palmeta, 1906, amb dotze números; Una Vegada, 1907, amb nou números; El Noy de la Mare, 1908, amb només quatre números; Els Follets, 1913, que arriba als trenta i tants números; En Belluguet, 1915, amb cins números, etc., totes les quals són més o menys imitacions desafortunades d'En Patufet. Afortunadament, no és aquest el cas de tota la premsa infantil catalana d'aquesta primera etapa, pel que podem destacar els títols de les revistes La Rondalla del Dijous, 1909; Fatty, 1919; La Mainada, 1921 i Virolet, 1922, que no arriben a l'èxit d'En Patufet però si tenen importància pel seu plantejament editorial així com per la seva durada.

La Rondalla del Dijous, publicada en 1909 per la Llibreria de L'Avenç i dirigida per Josep Massó i Ventós, pretenia oferir als nens la lectura de contes de la tradició popular, recollint relats clàssics catalans, japonesos, bretons i d'altres cultures. L'Avenç era l'editorial més important de la seva època i el seu plantejament ideològic i editorial era transformar la Catalunya nostàlgica, clerical i retòrica de la Renaixença en un país modern i avançat, en el qual pretenia acostar la llengua escrita a la llengua que es parla. La Rondalla del Dijous tenia una qualitat tècnica desconeguda fins a llavors en la premsa infantil. Així, al costat de textos molt cuidats i presentats amb una cuidada tipografia i impressió, trobem il·lustracions de Doré, Joan Vila, Utrillo, Alexandre de Riquer, Vogel, Billy, etc. La seva qualitat va repercutir en l'escassa acceptació que va tenir per part d'un públic lector escassament preparat per valorar i gaudir d'una publicació infantil que anava a contra corrent de l'oferta més habitual, pel que després de 51 números d'aparició setmanal la revista va desaparèixer.

Amb molta menor importància editorial i estètica, la revista Fatty, “setmanari infantil català”, 1919, pretén ser un producte popular proper als lectors infantils i per això pren el títol i el seu personatge central de la caricaturització de l'actor còmic del cinema nord-americà Roscoe Arbukcle, alies “Fatty”. Publicada per l'Editorial Vària, era setmanal i es nodria de relats, poesies, acudits, petites historietes i entreteniments en clau d'humor, amb textos de Lluis Millá, Emili Graells Castells, a qui trobarem en diverses revistes infantils catalanes fins als anys trenta i que escriu aquí “Fulls de la Vida”, possiblement seguint la idea de les “Pàgines Viscudes” de Folch i Torres. Complementaven els textos els dibuixos de Pérez, Ela, Frederich Borrás, Saltiró, etc. Globalment, Fatty és pobra en la seva presentació i continguts però queda com a exemple de nous plantejaments lligats als nous medis, modes i interessos del segle.

La revista més important d'aquest període és La Mainada, 1921, que presenta una marcada tendència catalanista que condicionaria la seva vida. El director és Avelí Artís, i Joan Laguia Lliteras el redactor en cap. En el material es tracta d'una de les revistes per nens més interessants d'aquesta dècada per la qualitat dels seus continguts realitzats, entre altres, per Josep Carner, Aureli Capmany, Carles Riba, M. López Picó, Adrià Gual, Clementina Arderiu, Joaquim Ruyra, Josep Maria de Sagarra, Marià Manent, Antoni Rovira i Virgili, Victor Cátala, Joan Salvat-Papasseit, etc., etc., etc. Y entre los dibujantes: Lola Anglada, Apa, Miret, Josep Obiols, Serra Massana, Barradas, Joan Vila (D´Ivori), Passarell, Opisso, Quelus, Niel, etc., a més de publicar alguns còmics procedents de revistes infantils angleses i franceses.

La Mainada, com ocorre amb la majoria de la premsa que es dirigeix als nens des d'una intenció ideològica, educativa o apostòlica, presenta uns nivells estètics superiors a la premsa més comercial: acurada presentació física de la revista, subordinació de la imatge al text, col·laboradors de prestigi i en conjunt certa llunyania del nen del carrer d'extracció més popular. S'assolia una revista d'una qualitat mitja notable en allò literari i un xic menor en allò gràfic, ja que els textos es consideraven el contingut fonamental i cal valorar-los tant pel que els seus autors són i representen en la Catalunya de principis de segle com per la seva temàtica i desenvolupament, en funció que La Mainada és una revista altament ideologitzada que s'edita, com s'indica en les seves pàgines, per “fer pàtria i cultura”.

Aquesta consigna es tradueix en un catalanisme actiu, que tenyeix la majoria de seccions i en ocasions se superposa o desplaça el valor literari o gràfic de les mateixes. L'activisme de la revista es concreta especialment en la secció setmanal “De vuit en vuit” que escriu Joan Laguia Lliteras, redactor cap de La Mainada fins 1922, sota el nom de ploma de “El guia Joan”, amb marcat contingut patriòtic. Aquesta secció és portaveu d'un catalanisme que s'expressa mitjançant cridades a l'honor patriòtic i que es dirigeix als nens fent-los dipositaris del futur del poble català, demanant-los tots els sacrificis necessaris per assolir la llibertat de la pàtria, fins i tot la mort. Per aquests continguts La Mainada representa una part important del fet català en la premsa infantil, des de la seva adscripció al nacionalisme professat per una burgesia que es debat entre les seves conviccions ideològiques i les seves conveniències materials.

Durant aquests anys i sense que tot just li afecti la competència de les noves revistes que apareixen, En Patufet creix i es converteix en una publicació fonamental en l'entramat sentimental català. El seu creixement editorial es reflecteix en la nova revista Virolet, que apareix el 7 de gener de 1922 com a suplement setmanal d'En Patufet, dirigida pels dibuixants Cornet i Junceda. La nova revista s'orienta específicament als nens petits i es defineix per la proposta d'oferir als nens historietes i acudits gràfics en totes les seves pàgines.

Des d'aquest plantejament es confecciona una bella revista, d'una qualitat plàstica molt alta i es reuneixen en les vuit pàgines de Virolet a molts dels millors il·lustradors catalans: Cornet, Junceda, Llaverías, Miret, Lola Anglada, Prat, D´Ivori, Bécquer, Serra Massana, Opisso, Passarell, Apa, Mallol, Bon, Planas, Xirinius, Castanys, Quelus, Vinyals, etc., a més de recuperar velles historietes d'Apel·les Mestres o editar les obres clàssiques de Wilhem Busch. No obstant això, amb tota la seva qualitat estètica i amb tants i tan bons dibuixants, aquesta revista es fa d'esquena a l'evolució del llenguatge gràfic. La majoria d'historietes que publica duen pesats blocs de text al peu de les vinyetes o versets i apariats a l'estil de les auques. Durarà set anys, fins el 1931.

(Pròximament: La premsa catalana sota la Dictadura, 1923-1930)


Cap comentari:

Publica un comentari