Cristina Duran i Miguel Àngel Giner Bou signen el còmic sobre l'accident del Metro publicat per Astiberri
Quan el 3 de juliol de 2006 València va patir l'accident de metro més greu de la història de l'estat espanyol, Cristina Durán i Miguel Ángel Giner Bou s'enfrontaven al naixement de Laia, la seua filla major, i la paràlisi cerebral amb què el món li donava la benvinguda. Una duríssima circumstància familiar que, de sobte, es barrejava i es confonia amb la tragèdia social que aleshores assolava la ciutat. Així, sis dies abans de la visita del Papa Benet XVI, a les vies de l'estació de Jesús jeien quaranta-tres persones mortes i quaranta-set ferides de gravetat, unes xifres desoladores per a l'opinió pública però insignificants per a les autoritats competents del moment, atesa la temptativa de passar ràpidament de pàgina i l'amarga indiferència pel dolor de les famílies amb què afrontaren la situació. Sortosament, tot i aquesta manca d'humanitat política i personal, les víctimes no van perdre mai ni la dignitat ni l'esperança de saber, per fi, algun dia, el que vertaderament va ocórrer aquell migdia negre de principis d'estiu.
Ara, dotze anys després, Cristina Duran i Miguel Àngel Giner Bou han trobat en el llenguatge que dominen, com és el de la novel·la gràfica i la il·lustració, una nova manera d'intentar explicar aquesta història i de reivindicar, encara més si cap, una denúncia social que persisteix en el temps. En aquest sentit, si Una posibilidad entre mil (Sins Entido, 2011) és un còmic autobiogràfic de la batalla quotidiana amb què encararen els primers tres anys de vida de la seua filla, El dia 3 (Astiberri, 2018) és, paral·lelament, un compendi visual del llarg camí que les víctimes del metro de València han hagut de recórrer per a pair el dol i combatre per la justícia que els correspon. Precisament, va ser després d'una presentació del llibre Lluitant contra l'oblit, de Laura Ballester (Sembra, 2014), a Benetússer, on sols va assistir Giner, quan aquest va pensar que si llegia aquest relat sobre l'accident i hi visualitzava alguna cosa més a dir, li proposaria a Durán engegar un projecte sobre una qüestió a la qual potser no havia prestat la suficient atenció. Pel que sembla, només van fer falta quatre o cinc pàgines per a prendre la decisió. I, sí, ella va dir que sí, és clar.
El dia 3 és, però, el resultat d'un treball conjunt en el qual ha participat molta gent. Es tracta d'un recull de les investigacions de Laura Ballester reflectides en el llibre esmentat i en els seus articles per al diari Levante-EMV. De fet, la periodista apareix com a coautora, ja que s'han servit de moltes frases seues en la narració final, tot i que ella renega de qualsevol protagonisme. Amb tot, la feina de la productora Barret Cooperativa Valenciana, recopilada en el web 0 responsables i en el documental L'estratègia del silenci, els ha sigut també molt útil. Els autors han tingut igualment el suport i l'assessorament de l'AVM3J (Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol), especialment de Rosa i Beatriz Garrote, que han respost als seus dubtes fins i tot de matinada. Traduir al llenguatge del còmic tota aquesta informació va ser un procés llarg i difícil perquè havien d'intentar respectar aquesta recopilació de dades i afegir alhora nova informació sobre el cas fins al 2017 mitjançant una forma narrativa que poguera vehicular-ho tot, per això la invenció d'una família que funciona com a fil conductor de la història; l'únic element de ficció que apareix al llibre.
Altrament, per a narrar aquesta lluita es van distribuir la feina com habitualment solen fer: Giner s'encarrega de l'escriptura del guió, de l'story board i de l'aplicació del color i Durán, del dibuix. Tots dos dominen extraordinàriament el llenguatge del còmic i saben jugar amb les possibilitats d'organització de la pàgina, amb la poètica del color i amb les metàfores visuals. Aquestes qualitats les apliquen ací amb un mestratge absolut. L'elecció d'una bitonalitat de tons apagats amb la compareixença puntual de la força del roig, no sempre on el lector creu que ha d'aparéixer, i la determinació ferma d'evitar representar certes escenes per la seua duresa i buscar-ne una alternativa defineixen, doncs, l'ètica professional i el saber fer d'aquesta parella. És per això que en compte de cara, el rostre dels polítics són tentacles tenebrosos, per a expressar la ferocitat de la seua personalitat. Hi ha també altres situacions més delicades on la solució estètica és extremadament captivadora i sempre amb un gran respecte cap a les víctimes, com poden ser l'escena de l'accident amb una imatge d'un túnel obscur, el moment en què els familiars entren al dipòsit de cadàvers i un altre en què un tècnic relata l'accident.
A la novel·la gràfica també hi ha dos moments clau: el retrat de nosaltres, els valencians, en dues imatges, l'una de la plaça de la Mare de Déu buida, només amb la reivindicació dels familiars, i l'altra, amb la plaça plena a vessar, com en la presentació del llibre divendres al MUVIM. Aquestes són, sense dubte, la mostra del despertar d'una València que havia aconseguit tapar i oblidar-ho tot, que s'havia instal·lat en el silenci. Sort que, a poc a poc, comença a desvetlar-se la ciutat, culturalment, artística, social i política gràcies a persones com les que formen l'AVM3J i a tots aquells que els van donar i els donen suport amb iniciatives diferents i sense els quals, com elles mateixes diuen, no aconseguirien resistir i persistir. Quina llàstima que la jutgessa decidira l'any passat tornar a tancar la causa perquè El dia 3 no té encara un final del tot feliç, si és això possible.
Ara, dotze anys després, Cristina Duran i Miguel Àngel Giner Bou han trobat en el llenguatge que dominen, com és el de la novel·la gràfica i la il·lustració, una nova manera d'intentar explicar aquesta història i de reivindicar, encara més si cap, una denúncia social que persisteix en el temps. En aquest sentit, si Una posibilidad entre mil (Sins Entido, 2011) és un còmic autobiogràfic de la batalla quotidiana amb què encararen els primers tres anys de vida de la seua filla, El dia 3 (Astiberri, 2018) és, paral·lelament, un compendi visual del llarg camí que les víctimes del metro de València han hagut de recórrer per a pair el dol i combatre per la justícia que els correspon. Precisament, va ser després d'una presentació del llibre Lluitant contra l'oblit, de Laura Ballester (Sembra, 2014), a Benetússer, on sols va assistir Giner, quan aquest va pensar que si llegia aquest relat sobre l'accident i hi visualitzava alguna cosa més a dir, li proposaria a Durán engegar un projecte sobre una qüestió a la qual potser no havia prestat la suficient atenció. Pel que sembla, només van fer falta quatre o cinc pàgines per a prendre la decisió. I, sí, ella va dir que sí, és clar.
El dia 3 és, però, el resultat d'un treball conjunt en el qual ha participat molta gent. Es tracta d'un recull de les investigacions de Laura Ballester reflectides en el llibre esmentat i en els seus articles per al diari Levante-EMV. De fet, la periodista apareix com a coautora, ja que s'han servit de moltes frases seues en la narració final, tot i que ella renega de qualsevol protagonisme. Amb tot, la feina de la productora Barret Cooperativa Valenciana, recopilada en el web 0 responsables i en el documental L'estratègia del silenci, els ha sigut també molt útil. Els autors han tingut igualment el suport i l'assessorament de l'AVM3J (Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol), especialment de Rosa i Beatriz Garrote, que han respost als seus dubtes fins i tot de matinada. Traduir al llenguatge del còmic tota aquesta informació va ser un procés llarg i difícil perquè havien d'intentar respectar aquesta recopilació de dades i afegir alhora nova informació sobre el cas fins al 2017 mitjançant una forma narrativa que poguera vehicular-ho tot, per això la invenció d'una família que funciona com a fil conductor de la història; l'únic element de ficció que apareix al llibre.
Altrament, per a narrar aquesta lluita es van distribuir la feina com habitualment solen fer: Giner s'encarrega de l'escriptura del guió, de l'story board i de l'aplicació del color i Durán, del dibuix. Tots dos dominen extraordinàriament el llenguatge del còmic i saben jugar amb les possibilitats d'organització de la pàgina, amb la poètica del color i amb les metàfores visuals. Aquestes qualitats les apliquen ací amb un mestratge absolut. L'elecció d'una bitonalitat de tons apagats amb la compareixença puntual de la força del roig, no sempre on el lector creu que ha d'aparéixer, i la determinació ferma d'evitar representar certes escenes per la seua duresa i buscar-ne una alternativa defineixen, doncs, l'ètica professional i el saber fer d'aquesta parella. És per això que en compte de cara, el rostre dels polítics són tentacles tenebrosos, per a expressar la ferocitat de la seua personalitat. Hi ha també altres situacions més delicades on la solució estètica és extremadament captivadora i sempre amb un gran respecte cap a les víctimes, com poden ser l'escena de l'accident amb una imatge d'un túnel obscur, el moment en què els familiars entren al dipòsit de cadàvers i un altre en què un tècnic relata l'accident.
A la novel·la gràfica també hi ha dos moments clau: el retrat de nosaltres, els valencians, en dues imatges, l'una de la plaça de la Mare de Déu buida, només amb la reivindicació dels familiars, i l'altra, amb la plaça plena a vessar, com en la presentació del llibre divendres al MUVIM. Aquestes són, sense dubte, la mostra del despertar d'una València que havia aconseguit tapar i oblidar-ho tot, que s'havia instal·lat en el silenci. Sort que, a poc a poc, comença a desvetlar-se la ciutat, culturalment, artística, social i política gràcies a persones com les que formen l'AVM3J i a tots aquells que els van donar i els donen suport amb iniciatives diferents i sense els quals, com elles mateixes diuen, no aconseguirien resistir i persistir. Quina llàstima que la jutgessa decidira l'any passat tornar a tancar la causa perquè El dia 3 no té encara un final del tot feliç, si és això possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada