A París, aquest dimecres al matí, tres homes armats i encaputxats van entrar en la redacció del setmanari satíric "Charlie Hebdo" i van assassinar dotze persones. Entre els morts hi havia el director de la publicació, diversos dibuixants i col·laboradors i dos policies. Els assaltants pertanyien a un grup islamista integrista i el seu crit de guerra va ser "Anem a venjar el profeta!". La revista humorística havia estat amenaçada diverses vegades per grups islamistes radicals per les seves caricatures sobre Mahoma.
L’humor gràfic, que és la base de "Charlie Hebdo", son dibuixos d’una vinyeta en què el seu autor busca transmetre una reflexió icònica i verbal tot cercant una riallada, un somriure, una emoció o una reflexió en el lector. Aquestes vinyetes no permeten els matisos, com sí que ho pot fer un article de diari. Són imatges que poden ser del tot contundents i directes i és en aquest punt on rau la seva gran força comunicativa. L’humor gràfic pot ser costumista i amable, o pot ser corrosiu i àcid. Aquesta darrera era l'opció dels professionals que treballaven a la revista francesa. Cada dibuix publicat era una valenta columna d’opinió del seu autor.
Els bons dibuixants d’humor no respecten la hipocresia de la nostra societat. Es retraten i ens retraten com a individus i com a col·lectius socials amb les nostres mancances i amb les nostres incapacitats. Opinen i s'enfoten del mort i de qui el vetlla. Les autoindulgències, contradiccions i mentides dels personatges públics i dels grups polítics i socials són posades al descobert mitjançant una arma poderosa… l’humor. Moltes d’aquestes vinyetes poden aconseguir fer-nos somriure quan treuen la punta de fets amb els quals no hi estem d’acord. En altres poden assolir congelar el nostre somrís quan ens hi veiem directament implicats.
La caricatura i l’humor gràfic crític sempre ha estat perseguit pel poder. És una feina que tan sols pot funcionar plenament amb països amb llibertat d’expressió i tot i així amb problemes. Recordem la portada de “El Jueves” de 2007, en que es veien el llavors Príncep i Letizia "xingant" per tal d’aconseguir els 2.500 euros que donava llavors el govern Zapatero per cada "espanyol" que nasqués. Els dibuixants van ser condemnats per injúries a la Corona. Encara a hores d’ara, ningú sap perquè aquest objecte, que alguns es posen al cap, es podia haver sentit ofès per un dibuix.
L’humor gràfic, que és la base de "Charlie Hebdo", son dibuixos d’una vinyeta en què el seu autor busca transmetre una reflexió icònica i verbal tot cercant una riallada, un somriure, una emoció o una reflexió en el lector. Aquestes vinyetes no permeten els matisos, com sí que ho pot fer un article de diari. Són imatges que poden ser del tot contundents i directes i és en aquest punt on rau la seva gran força comunicativa. L’humor gràfic pot ser costumista i amable, o pot ser corrosiu i àcid. Aquesta darrera era l'opció dels professionals que treballaven a la revista francesa. Cada dibuix publicat era una valenta columna d’opinió del seu autor.
Els bons dibuixants d’humor no respecten la hipocresia de la nostra societat. Es retraten i ens retraten com a individus i com a col·lectius socials amb les nostres mancances i amb les nostres incapacitats. Opinen i s'enfoten del mort i de qui el vetlla. Les autoindulgències, contradiccions i mentides dels personatges públics i dels grups polítics i socials són posades al descobert mitjançant una arma poderosa… l’humor. Moltes d’aquestes vinyetes poden aconseguir fer-nos somriure quan treuen la punta de fets amb els quals no hi estem d’acord. En altres poden assolir congelar el nostre somrís quan ens hi veiem directament implicats.
La caricatura i l’humor gràfic crític sempre ha estat perseguit pel poder. És una feina que tan sols pot funcionar plenament amb països amb llibertat d’expressió i tot i així amb problemes. Recordem la portada de “El Jueves” de 2007, en que es veien el llavors Príncep i Letizia "xingant" per tal d’aconseguir els 2.500 euros que donava llavors el govern Zapatero per cada "espanyol" que nasqués. Els dibuixants van ser condemnats per injúries a la Corona. Encara a hores d’ara, ningú sap perquè aquest objecte, que alguns es posen al cap, es podia haver sentit ofès per un dibuix.
...
No podem deixar d’expressar la nostra indignació, pena i fàstic amb els qui han fet servir els kalaixnikof contra uns professionals del llapis. Contra el fanatisme s’ha de lluitar des de la democràcia i la llibertat d’expressió. El nostre respecte, homenatge i record pels morts, pels seus companys i per tots els seus familiars.
No podem deixar d’expressar la nostra indignació, pena i fàstic amb els qui han fet servir els kalaixnikof contra uns professionals del llapis. Contra el fanatisme s’ha de lluitar des de la democràcia i la llibertat d’expressió. El nostre respecte, homenatge i record pels morts, pels seus companys i per tots els seus familiars.
Jordi Riera Pujal
Podeu veure l'article complet a NacióGranollers
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada