Editores de Tebeos ha publicat a la seva web una entrevista feta a la Cristina Bueno, autora de Sostres i guanyadora del Concurs del Carnet Jove. La reproduïm tot seguit en català:
La Cristina Bueno és l'autora revelació de l'any amb Sostres, una obra autobiogràfica sobre un accident de moto i les posteriors hores passades en un hospital menjant sostres com el seu títol indica i en les que va poder experimentar la solitud i reflexionar sobre la vida.
Aquí coneixem una mica més qui és ella i que ha suposat aquesta obra per a la seva vida.
Com sorgeix la idea de crear Sostres?
Al tractar-se d'una beca i tenir el temps limitat per desenvolupar el còmic vaig pensar que em resultaria més fàcil si ja partia per endavant coneixent l'inici i el final de la història. Per això és un còmic autobiogràfic. Aquell estiu de Sostres va ser terrible. I ja havia fet broma alguna vegada en fer un còmic sobre això.
D'on neix la teva passió pel dibuix?
Em recordo dibuixant des de sempre. De petita m'encantava rebre les cartes amb il·lustracions que ens enviava la meva tia des d'Alemanya. Sovint els copiava (maldestrament) intentant imitar els seus traços de llapis i el color. La meva mare em donava la responsabilitat de guardar els seus dibuixos i jo m'omplia d'orgull (era tot un risc, sabent com acaben els fulls de paper en mans d'una criatura). Així i tot, de gran volia ser inventora, no pensava que dibuixant fos una professió.
T'has format en alguna escola professional?
Vaig estudiar Art Gràfic a l'Escola JOSO de Barcelona. En aquells dies no tenia prou feines interès en els còmics. Sense comptar els de Mortadel·lo i Tintín, que portaven anys a les prestatgeries de casa, va ser aquella època en què vaig tenir els meus primers còmics. Allà es va iniciar la meva curiositat pel món de la vinyeta, però la veritat és que fins fa relativament poc no em van començar a apassionar. M'encanta la narrativa visual i el que pot contenir o amagar una sola vinyeta, fins i tot sent muda.
Què és el que has trobat més complicat del procés creatiu?
El més complicat: fugir de la història autocomplaent i aconseguir que el que estàs fent agradi a algú més que no siguis tu (i no saber si ho has aconseguit).
Enfrontar-me a les meves mancances també és una part complexa. Has llegit tantes novel·les gràfiques que penses que alguna cosa se t'haurà enganxat, que serà fàcil fer-se entendre i que utilitzar segons quin recurs és senzill. Al final el bo és el que s'ha après. Ara sé el que no tinc, el que em costa més o on puc tenir dificultats, i el millor: ara ja tinc el meu primer còmic i a partir d'aquí tot és escalar.
I a nivell personal?
No volia fer un còmic trist. Va ser un estiu molt dur, sobretot per tota la meva família. Potser allà hi havia el complicat. Gran part de la dificultat és el sedàs del que volia que aparegués i el que no. Estampar una vivència tan personal no ha estat fàcil.
Creus que aquesta obra ha estat terapèutica per a tu després de l'accident?
D'alguna manera sí. Reflectir-ho en aquest cas en forma de còmic és com deixar-ho tancat. D'agrair. Recordar i plasmar coses des de la perspectiva del temps fa que tot sigui més suau. Ens queden les cicatrius físiques i alguna altra tara, però això és només qüestió d'acostumar-se.
És un còmic d'enorme feminitat, creus que va destinat a un públic femení en concret?
No m'havia plantejat que fos un còmic femení, encara que el meu germà gran faci broma sobre la manca de sexe i violència. Potser sí que ho sigui. Penso que és una història que pot llegir qualsevol, que és curteta i que hi ha molt de mi en ella.
Tens un altre projecte en ment? T'has quedat amb ganes de més?
Tinc un munt d'anotacions en llibretes que espero desenvolupar i, juntament amb tot l'après aquest cop, poder tornar a publicar. Treballaré en això. Sempre hi ha ganes de més, i ja no vull ser inventora.
Font: EDT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada