17 de maig 2009

Passafronteres 2


Seré sincer: aquest és un article oportunista. No hauria comentat aquest còmic si no fos pel rebombori que s'ha creat al seu voltant. Un any té molt pocs dissabtes i sempre queden defora de ressenya la majoria de còmics que s'editen, molt d'ells realment bons.

He de dir que som un dels pocs que havia llegit Passafronteres 2 abans de convertir-se en el fenomen mediàtic de final de curs, i vaig desestimar comentar-lo perquè no té el perfil idoni per a la secció. Tractant-se d'una columna en premsa generalista, procur transmetre la passió pel còmic com a art i, sobretot, com a mitjà per transmetre coneixements; però fer fer-ho honestament, m'ha d'haver encantat, i no és el cas. Si algú que no llegeix habitualment còmic passa casualment la vista pels meus escrits, m'interessa que se'n dugui una bona impressió del mitjà, no que pugui pensar que va bé sense llegir tebeos.

Generalment no som molt partidari dels còmics institucionals perquè solen ser argumentalment avorrits i narrativament fluixos, sempre en un to asèptic que pretén acontentar a tothom. Història de les Balears (la bona, la de principis dels anys 80) va ser una fita insòlita per la qualitat del dibuix i per la perícia del guionista; això sí, amb unes mancances molt lamentables en els passatges històrics del segle XX; va encetar un camí que en altres ocasions s'ha intentat continuar: a Calvià, a Llucmajor... posant de manifest que el format es va esgotar amb aquella vella publicació de Sa Nostra. A més, tenen un altre problema: ja que difícilment tenen interès com a còmics, haurien d'arribar al infants i joves. No arribar físicament, que hi arriben, sinó també ser suficientment atractius com per ser llegits al manco una vegada; i, encara més important i impossible, treure el professorat de la desídia (llibre de text amb solucionari, pissarra i lectures obligatòries insípides) per aprofitar els recursos econòmics que s'hi gasten en aquest tipus de material.

Passafronteres no ha anat ben bé així. És un projecte que Inrevés va presentar a l'administració, i que aquesta va aprovar. Es nota en la temàtica, molt relacionada amb la solidaritat i la cooperació internacional per minvar les desigualtats econòmiques, socials i culturals. El segon número d'aquesta sèrie (hi ha previst al manco un tercer, però ara mateix el seu futur és incert) transcorre al Líban i a Israel i està protagonitzat per una colla de joves cooperants que treballen per la pau i la convivència a l'Orient Mitjà. Allà es troben amb una situació històricament enquistada i de difícil solució; mentre, civils musulmans i israelians pateixen les conseqüències de les desavinences polítiques d'ambdues faccions, amb un resultat que tots coneixem. Amb totes aquestes premisses, i tenint en compte el públic a qui va dirigit, el guionista Felipe Hernández té una tasca dificilíssima: fer-ne una història que il·lustri i entretingui els al·lots. El fil argumental és senzill i poc interessant en si mateix, i la necessitat d'incloure una bona quantitat d'informació per contextualitzar la situació d'Orient Mitjà fa que s'hagi d'aturar l'argument aquí i allà d'una forma una mica forçada. Els protagonistes compleixen amb el rol de bona gent, despresa, càndida i perpètuament sorpresa davant les atrocitats que veuen però no pateixen. En aquest sentit, el còmic no adopta cap posició ideològica davant el conflicte. És mentira que sigui antijueu (és incorrecte el terme antisemita perquè fa referència a qüestions lingüístiques i no ètniques o religioses. Per cert, tant l'hebreu com l'àrab són dues llengües semites) perquè com correspon a un còmic institucional no entra en els objectius dels mecenes ni dels creadors generar polèmica, sobretot en assumptes roents. També és mentira que sigui pro-palestí. Les seves pretensions són molt més modestes i humanes: pretén transmetre el dolor d'un drama humà, que traspassa els límits religiosos, ètnics i geopolítics concrets.

El ridícul del polític aborigen que va ficar la pota en la roda de premsa, el ridícul dels 14 congressistes dels EUA que veuen en aquest còmic una mostra del creixent antijudaïsme a Espanya, el ridícul de l'expolítica catalana que utilitza el seu bloc com a caixa de ressonància de les calumnies malicioses de l'edició estatal i autonòmica d'un diari, el ridícul dels opinants de les edicions digitals dels diaris que fan el seguiment a aquesta bombolla... Són massa ridículs, no? Sobretot perquè gairebé ningú ha tengut encara accés a aquest còmic.

Publicat al dBalears dia 16 de maig de 2009

Cap comentari:

Publica un comentari