17 de febrer 2008

El dur adéu

És possible reescriure i redibuixar la mateixa història cent vegades sense que ens avorreixi? Només hi ha un autor capaç de fer-ho: Frank Miller. Des de la seva escalada a l'èxit amb Daredevil fins a 300, passant per Batman: Dark Night i Batman: Year One, la seva temàtica és sempre la mateixa: agafar un home i posar-lo al límit degut als seus ideals de justícia pura, que topen necessàriament amb la corrupció del seu voltant, creant així una situació de conflicte de difícil resolució, sobretot perquè el protagonista no cedeix mai, i quan ho fa la cessió és aparent. Parlem de còmics de superherois o de projectes més personals, l'esquema es repeteix. El seu ofici, la seva extraordinària capacitat narrativa i l'impacte visual de les seves composicions i la contundència del seu traç ens eviten la monotonia.

Després d'arribar a dalt de tot en el mainstream, treballant tant a DC com a Marvel, Frank Miller va dedicar la dècada dels anys noranta gairebé en exclusiva a donar forma a una peculiar ciutat de l'oest americà, que va anomenar Basin City en homenatge als cercadors d'or, però que ben aviat es va convertir en Sin City (la ciutat del pecat), poblada per tota classe de personatges obscurs i miserables, juntament amb altres heroics i anònims. Va encetar la sèrie amb la història de Marv i Goldie. Un mata-setzes i una prostituta morta a la que fer justícia. El títol, The Hard Goodbye, que ara ens arriba per primera vegada en català gràcies a la valentia temerària de Norma Editorial, que amb ell inaugura la línia Sin City en la nostra llengua.

Fent ostentació de la seva capacitat com a autor total, aquí treballa el guió, el dibuix i l'entintat. L'editorial Dark Horse li va donar carta blanca perquè fes el que volgués. Ja sabem que va tornar a contar i recontar la seva versió de la justícia però ho va fer d'una forma descarnada, començant un món fictici des de zero, sense el llast de personatges consagrats, de gèneres que encaixonen o d'editorials que s'estimen més sucar la vella taronja. La violència desfermada és l'eix vertebrador d'aquest i dels posteriors arcs argumentals. Els recursos lingüístics que Miller va anar explorant durant l'anterior dècada i mitja aquí encaixen mil·limètricament i ens són oferts amb una planificació en grans vinyetes plenes de blanc i negre molt contrastat, sense mitges tintes. El resultat és un còmic que catorze anys després de la seva primera edició se'ns presenta amb la mateixa rotunditat.
Miller ens fa entrar en empatia amb el protagonista, un homenàs de passat obscur, molt lleig i ple de cicatrius, sense amics i molt cruel. I ho fa en tan sols unes pàgines i en oposició als portadors de la justícia oficial. La policia, els polítics i el clergat són tan corruptes que no s'hi troben. Gent com Marv sobra perquè va per lliure, i això sempre és un problema per les classes dirigents. El tenir un objectiu que va més enllà de la seva pròpia vida li dóna la força suficient per créixer a cada entrebanc que es troba. I se'n troba de molt grossos. De fet, l'assassí de Goldie és un dels dolents de ficció més monstruosos que mai han existit. La gran troballa d'Un dur adéu és Kevin, l'assassí caníbal esgarrifosament inexpressiu. I també ho és el final, que no destaparé, però que romp amb la tradició de la recompensa dels herois. Marv i tots els que podem considerar herois de Sin City estan condemnats per tenir ideals i per anar contra corrent. Ho saben i els és igual.

Miller dibuixa amb traços precisos uns homes rudes i unes dones sensuals com ningú. I és un mestre de la il·luminació, tan tramposa i efectista com la d'un Caravaggio.

L'edició catalana és semblant a la nova edició espanyola que també Norma va treure en motiu de l'adaptació cinematogràfica, molt recomanable, per cert, però que no fa justícia a l'obra original. Una edició en rústica a un preu imbatible. Val la pena arriscar els pocs euros que val per veure quin gran autor s'amaga dins la pell de Miller, el sàdic, el geni.

Publicat al Diari de Balears dia 16 de febrer de 2008

3 comentaris:

Roger ha dit...

molt bo!
aquests còmics quan els publiquen en català ja fa temps que els tinc en castellà...

Gloria ha dit...

Jaume, amb el Frank Miller em passa el que no em passa amb L'Alan Moore.

Amb Moore, tot i que no totes les seves obres són "Watchmen" o "From Hell", cal dir que sempre es pot dir que el seu treball continua estant per sobre de la mitjana (p.e. Els Forty-niners, una obra que pót competir amb lo milloret del mainstream), i fins i tot les obres més experimentals i/o exòtiques el situen a l'avant-guarda del mitjà (p.e. el "Black Dossier" més un artefacte narratiu que no pas una historieta, resulta de tota manera una lectura molt disfrutable).

Amb Miller... Potser amb l'excepció de la saga de Martha Washington, cap dels seus treballs dels seus últims anys m'ha acabat d'agradar. He intentat enganxar-me a SIn City, pero la trobo massa efectista, com dius tu, però no en un sentiu positiu. "300" -el còmic, la pel·licula ni la he vist- em va semblar una mena de versió de "Boinas Verdes" de John Wayne, però amb espartans en tanga vermell, massa militarota, per posar-ho curt...

OK, t'ho he posat una mica exagerat, pero aquesta exageració resumeix els meus sentiments: crec que el milor de l'obra de Miller està en els seus inicis: el seu primer Daredevil (que encara ara es llegeix amb molt de plaer i no ha perdut la frescor del primer dia), la seva segona incursió en Daredevil, la absolutament magistral "Born Again" (amb un Mazzuchelli en estat de gràcia), el seu Dark Knight o el Batman Year one (amb un Mazzuchelli convertit en un dels millores hereus d'Alex Toth)... després d'aquest cims, es fa dur veure còmics com "All Star Batman..."

Més enllà d'aquestes obres, trobo que en Miller ha derivat capo a un estil més efectista, autoparòdic (aquell "Goddamn Batmaan"!) i estripat (DK2)... Això es de vegades fins i tot entretingut, però enyoro el Gran Miller dels vells temps...

Silvana ha dit...

Li vull donar un ull a veure qué tal... tinc curiositat, i que estigui en català me'n dóna encara més.

Publica un comentari a l'entrada