26 de gener 2008

Rambla amunt, rambla avall...

El còmic d'avui és un homenatge a un passeig molt conegut de Barcelona. Nosaltres, a Palma, també en tenim una, de Rambla, però és un lloc de pas trist i pelat que no s'alegra ni amb flors ni òbviament amb numismàtica. És com una espècie de terra de ningú, amb una partida de comerços que, desafiant tota lògica, mantenen el portal obert i altres tants locals que viuen una eterna situació de disponibilitat fugaçment interrompuda amb efímers intents de consolidar algun tipus de negoci. És un espai mort, aparentment condemnat a no aixecar el cap per molts d'intents de donar-li una mica de vitalitat per part de les institucions que, ara que hi pens, mai s'ho han proposat. El deteriorament és progressiu. Ara ja falta un dels romans que flanquejaven la seva entrada per la part de baix i l'altre ha perdut part d'un braç i aquell pal on duia inscrita la fatídica data de 1939, tercer any triomfal. Pot ser pesa una maledicció sobre aquest espai urbà per haver-se anomenat Via Roma fins que li barataren el nom pel servil "Rambla dels ducs de Palma de Mallorca", canviant un nom feixista per un de ridícul i històricament fals.

La Rambla de Barcelona és una altra cosa, vital, espontània i, sobretot, humana, i un del millors retrats de la seva essència és obra d'un autor madrileny que durant els anys seixanta va viure a la Ciutat Comtal i hi va començar a forjar una carrera sòlida i sincera. Carlos Giménez, amb la seva obra Rambla amunt, Rambla avall, recentment editada en català per Glénat, va quedar cabal amb un racó de la seva memòria que li havia proporcionat tants de moments agradables. És una col·lecció d'anècdotes entrellaçades d'una època molt especial: la recta final d'un règim agonitzant que encara no havia començat a cercar la seva perpetuació mitjançant la transformació en una democràcia limitada. Giménez elegeix l'any que es commemoraven els 25 anys de la fi de la guerra civil i obri i tanca l'àlbum amb la necessària referència al feréstec "25 años de paz". Fent ús d'un llenguatge cinematogràfic, aviat ens introdueix en la conversa de dos dibuixants que circulen per la Rambla, i a partir d'aquí, assistim en lloc privilegiat a una sessió d'anècdotes personals separades per anècdotes anònimes del carrer.

L'obra va ser publicada originalment l'any 1986, en un moment creatiu que per a mi va ser el punt culminant del seu art. Ja era un veterà que dominava perfectament els recursos lingüístics del còmic i ja havia consolidat un estil inconfusible sense haver perdut l'espira de genialitat per una repetició d'estilemes. És l'època més interessant de Giménez, coronada per l'imprescindible Romances de andar por casa. L'àlbum que ens ocupa, sense arribar a tant, conté molt bones pàgines d'historietes, i alguns gags realment divertits i gens tòpics. Ens ajuda a conèixer una època pretèrita a qui no l'hem viscuda i a recordar-la a qui ho va fer. La presència explícita del franquisme es limita a les primeres i les darreres vinyetes, a les vinyetes on apareixen grisos i a les que protagonitzen uns falangistes i una autoritat d'aquelles de calba, ulleres de sol i mostatxo nacionalcatòlic. No és un còmic polític, com ho és España Una, Grande y Libre sinó un còmic humà, construït a partir de fragments de tantes i tantes vides que s'han creuat per l'acera de la Rambla barcelonina.

Era necessària una edició en català d'aquest títol? En un primer moment creia que no, que no hi havia el per què si podíem gaudir de la versió original. Però després de llegir-lo he vist que en català supera l'original. Mentre l'original estava íntegrament en castellà, obviant una realitat lingüística, la traducció no està íntegrament en català. La llengua pròpia i la llengua forastera conviuen cadascuna en els àmbits adequats. En aquest sentit, l'edició catalana és més realista que la castellana, oferint-nos un nou registre: la coexistència lingüística.

2 comentaris:

Per Tutatis! ha dit...

No coneixia jo aquest fet sobre l'edició en català però, amb això que has dit m'has convençut. En qualsevol cas, el mestre Giménez mereix totes les edicions del món.
Salut!

Anònim ha dit...

A la rambla de Palma t'hi pots asseure i fer-te el sòmnisman de pel·li francesa mirant la decadència. I a dues passes hi ha el Born que no crec que sigui una desgràcia mercantil. (S'hi pot viure.)

La de Barcelona és com una mena de malson on s'acumulen les superautèntiques i megaexistencials intencions de l'Ajuntafems de cada època, des de Porcioles fins a Hereu.

Publica un comentari a l'entrada