29 de gener 2012

Reflexions des d’un vaixell


Publiquem un interessant article per cortesia d'Ignasi Franch. Es un text que va aparèixer a la revista El Triangle número 1046 de 13 de gener de 2012 i ens parla de El aprendizaje de la lentitud editada per Glénat. 

L’historietista Pere Joan publica El aprendizaje de la lentitud, un personalíssim llibre il·lustrat. Amb alè poètic, sensibilitat ecològica i un punt d’ironia, l’autor evoca la seva experiència remuntant el riu Paraná.

L’any 2010, el dibuixant i narrador Pere Joan va remuntar el riu Paraná des de Buenos Aires (l’Argentina) fins a Asunción (el Paraguai) en el marc d’una expedició eclèctica. El viatge no tenia un objectiu concret: només ajuntar professionals de diverses disciplines (antropòlegs, historiadors, enginyers i tota mena d’artistes) en un viatge enriquidor, i escenificar que el Paraná (dedicat només al transport de mercaderies des de fa 30 anys) es pot recuperar per a la navegació humana.

L’autor ve de signar l’adaptació al còmic de la novel·la Nocilla experience, d’Agustín Fernández Mallo. Si amb aquella obra podia aspirar a arribar a sectors que potser no segueixen el món de la historieta, el tarannà reflexiu d’El aprendizaje de la lentitud sembla adreçat a una audiència minoritària. Però per a Pere Joan també és una obertura a altres lectors: «Com moltes de les meves obres, és una cruïlla de diversos elements. Així que també suposa obrir-se a qui pugui sentir-se interessat pels quaderns de viatges o per les cròniques personals».

A l’inici del projecte, l’historietista no tenia clar què faria, però sí sabia «que no faria un relat narratiu. I el que va sortir dels dibuixos fets al vaixell, que no en van ser gaires, ho vaig ajuntar amb el que vaig fer per als documentals que el canal argentí Encuentro va dedicar a l’expedició. M’ho vaig plantejar com un puzle, amb un fil més poètic i estilístic que no pas narratiu. De la mateixa manera que el viatge no tenia un objectiu clar, el meu llibre no parteix d’una tesi, sinó de les meves experiències. Sense simular que coneixia prou uns llocs als quals vaig passar només tres setmanes».

Al final, el fil conductor no va sorgir de l’aventura en si mateixa, sinó de la manera específica com es feia. El vaixell a bord del qual anaven navegava contra corrent a la velocitat d’un caminant, i aquesta lentitud va ser el que es va convertir en l’eix d’obra. L’autor explica que «fins al final no vaig veure que en el fil seria aquesta idea d’anar a poc a poc. I és que va ser la gran característica de tot plegat: fer un viatge antimodern, on importen els temps morts i les relacions que s’estableixen entre la gent quan es disposa d’aquests temps morts». 

Una obra visual i també textual.

La paraula és importantíssima en aquest treball, fins al punt que en moltes pàgines és més protagonista que no pas els dibuixos. El aprendizaje de la lentitud no és un còmic tradicional, sinó un artefacte estètic integrador que incorpora textos, il•lustracions i esbossos. Pere Joan ha optat perquè la seva prosa, suggeridora i en algunes ocasions empeltada d’una ironia suau, condueixi les imatges: «De vegades em sento còmode traient suc conceptual de les experiències, però crec que aquí era necessari oferir aquesta conducció mitjançant la paraula. Això sí: visualment he volgut donar importància als dibuixos i esbossos que vaig fer durant el viatge». Al llarg de l’obra, a banda de petites cròniques de les vivències amb altres expedicionaris, s’ofereixen històries amb fort regust de transmissió oral però que podrien formar part d’una novel·la de realisme màgic. 

Com la de Cosme Damián, un veler de vapor que es va enfonsar de manera transversal al corrent del riu, i al voltant del qual es va anar acumulant sorra fins a formar una illa dins del riu. Però el narrador no ha volgut només recollir aquestes històries trobades, sinó imaginar-ne de noves. Elucubrar, per exemple, amb la construcció d’enormes obres d’art en forma de cap humà, fetes amb matèria orgànica i fungible, que s’integren en el cicle de la vida.

Al final, la història i la fantasia acaben integrant-se en un discurs amb un cert alè poètic. I les reflexions projecten sensibilitat ecologista. Segons l’autor, era inevitable, perquè «la gent que va pujar al vaixell ja es preocupava per això, pel monocultiu de soja a l’Argentina o per la construcció d’una presa que canviaria el riu. Però tot se’t fa encara més present quan passes dos o tres dies sense veure construccions humanes ni persones. En aquestes circumstàncies, sents que hi ha coses que s’han de preservar, que estan bé com estan. Que potser no pots parar l’explotació del riu però sí la pots fer més orgànica. Perquè la gent que el té a prop pugui viure el Paraná, i fer-ho d’una manera que no sigui invasiva».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada