04 de desembre 2011

Habibi

Habibi
Craig Thompson
Astiberri
679 pàgines, blanc i negre, cartoné
39 €

La monumental nova novel·la gràfica de Craig Thompson ha esta tan esperada com temuda. Esperada per molts dels que vam gaudir de "Blankets" (també en català gràcies a Astiberri) i temuda per si no estava a l'altura, per si ja havia dit tot el que tenia per dir, i per si la seva tècnica no donava per més. No hagués estat el primer cas però, no. L'autor ha demostrat que té encara molt per contar i la seva tècnica encara han madurat molt més. De fet, "Habibi" és una obra consistent en tots els aspectes, la principal virtut de la qual coincideix amb el seu major defecte: l'estil de l'autor.

Aquest concepte, tan perseguit per la majoria, capaç de diferenciar què paga la pena de llegir més enllà de la perícia de qui ho ha fet, em produeix en aquest cas un sentiment contradictori. D'una banda, Thompson és un autor en excés melodramàtic, que es recolza molt en les relacions sentimentals dels protagonistes i que col·loca a Déu en l'origen final d'aquestes. El sentiment de culpa, tan característic del pensament cristià, funciona com a catalitzador de la tragèdia, mentre que la Història sagrada es configura com a tauler de joc simbòlic. Tot això, no cal dir que a un ateu com jo li produeix distanciament. Em costa molt de sintonitzar amb uns personatges amb una ideologia tan malaltissa com la de Habibi i Dodola, així com amb el seu concepte de bondat. La peripècia d'aquests dos orfes, refugiats a la mística de l'Alcorà com a única eina per entendre el món em resulta tràgica sí, però no en el sentit que voldria l'autor.

Dit això, com a afeccionat al còmic, "Habibi" m'ha semblat una novel·la gràfica excepcional que fa seus els principis d'un art que no ha de renunciar ni al pare ni a la mare (allò visual i allò literari), ans al contrari, els ha de conjugar per anar més enllà. Craig Thompson és d'aquells autors que escriu amb el dibuix, que compren que en aquest llenguatge el temps i l'espai són la mateixa cosa i que la frontera entre els traços figuratius i els del text és pura convenció. L'ambientació del còmic, que s'endinsa en la cultura àrab-musulmana que prohibeix la figuració juga, paradoxalment, al seu favor en aquest sentit (tot i que seria qualificada de pura blasfèmia per més d'un practicant).

Si no la bondat d'Allah, sí he pogut veure la influència d'una de les nostres deïtats particulars: Will Eisner. Estan aquí presents tots els seus preceptes sobre el seu concepte de novel·la gràfica, que Thompson ha sabut desenvolupar amb saviesa i sensibilitat. Parle de la seva destresa com a dibuixant de personatges, d'expressions corporals i facials, però també d'escenaris motivats; i parle també de la seva habilitat per la paginació, per connectar vinyetes a múltiples nivells realistes i simbòlics, així com de passar de la narració concreta a la reflexió abstracta sense abandonar mai aquell terreny mestís del nové art. En tot això, a banda del propi text, demostra l'autor tenir una immensa cultura.

A un nivell més pràctic, el lector espontani, que s'acosta a "Habibi" potser per la seva cridanera edició o endut per la moda de la novel·la gràfica, trobarà un relat que no el deixarà indiferent. Si més no, s'ha de reconèixer que resulta difícil d'emmarcar en qualsevol gènere i encara de descriure sense parlar més del compte. En tot cas, sí es pot assegurar sense por a errar que resulta una lectura molt entretinguda, gràcies als seus múltiples girs, als salts endavant i endarrere, i als passatges evocatius de l'Alcorà que s'intercalen. Definitivament, trobe que "Habibi" és una novel·la gràfica molt i molt recomanable per qualsevol lector adult. Molts potser la llegiran com qui llegeix un “best seller” però, si sou veritables afeccionats al còmic estic segur que la gaudireu abastament.

Marc Pastor i Sanz - Per Tutatis!

Cap comentari:

Publica un comentari