26 d’octubre 2011

Entrevista a Miguel Gallardo

A Amor a l'art han publicat una entrevista amb profunditat amb el dibuixant Migual Gallardo. El text es de  Víctor Fernández Clares i les fotografies de Martí Andiñach Fernández. Publiquem uns extractes.

El Miguel Gallardo ho va tenir clar des de ben petit. Era dels qui omplia les llibretes amb dibuixos de batalles i feia caricatures dels professors al mig de la classe. Va començar a aficionar-se pels còmics i va saber que d’allò havia de fer la seva professió. Però hi havia un problema: “Yo estaba en Lleida, que es una ciudad de provincias. En los años sesenta era una ciudad muy gris, y había poco que hacer para la gente joven. Era una prisión.” Així que va decidir marxar a Barcelona. Va enganyar els seus pares dient que marxava per estudiar Belles Arts, però ni tan sols es va arribar a matricular. Finalment, va acabar a l’escola Massana, estudiant pintura; que era el que més s’assemblava al còmic. Havia aconseguit el que volia: ser a Barcelona, en una època en què el còmic va començar a adquirir molt de renom: “Se estaba moviendo el cómic underground con Mariscal, Max, Nazario. Realmente era underground: hacían fotocopias de los cómics y los vendían en la calle.”

A casa seva ningú confiava en que podria guanyar-se la vida amb els dibuixos. De fet, li van insistir en nombroses ocasions en què es fes banquer. Tot sense èxit. “Me daba igual si podría o no podría vivir de ello. Tenía claro que no era una profesión como la de los demás. Mi única misión era meterme en la rueda y empezar a trabajar; y sabía que iba a empezar por abajo del todo, pero me daba igual. Era una época en que vivir en Barcelona era relativamente barato y una época muy ilusionante, porque había mucha gente haciendo cosas. De repente, te encontrabas a Almodóvar rodando una película en superocho por la calle, antes de ser súper conocido.” Poc a poc, movent-se per aquest ambient, va anar fent amistats, i va conèixer una persona amb qui treballaria molt en el futur: Juan Mediavilla. Junts van començar a treballar sense cobrar, a canvi de menjar o llibres. Però va arribar el personatge que marcaria un punt d’inflexió en la seva carrera. Makoki, un ésser de nas immens, reunia l’esperit més rebel de l’època: drogues, música, sexe i molt d’humor, per trencar amb anys de dictadura. Van ser molts anys donant vida a aquest personatge, i per com parla, en alguns moments potser va resultar cansat (el va matar, en una publicació al cap dels anys); però es nota que li té afecte.

Per veure la resta d'entrevista:  Amor a l'art

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada