28 de febrer 2009

L'Incal

Imaginem-nos el següent còctel: un fons místic, gairebé religiós, en el que apareix la ineludible lluita entre el bé i el mal; un procés d'iniciació que condueix a la puresa immaterial; un món ubicat en un incert futur, en el que la humanitat viu en una ciutat subterrània vertical que resposa damunt un gran llac d'àcid; una civilització alienígena hostil a la espècie humana; una galeria de protagonistes tan heterogènia com pintoresca, de la qual destaquen el detectiu de classe B John Difool i en Kill, un ca amb cos d'home; hi afegim una trama detectivesca que ben aviat dóna pas a l'autèntic fil conductor: la recerca de l'Incal Llum i de l'Incal Negre, dues petites piràmides que representen respectivament el bé i el mal. Si aquesta combinació ens és servida per un dels més personals guionistes de la història -el xilè nacionalitzat francès Alejandro Jodorowsky- i per un dels més grans dibuixants de tots els temps venguts i per venir -el també francès Jean Giraud, que en les nits de lluna plena es transforma en el prodigiós i incommensurable Moebius-, si fem això, dic, tenim la gran superproducció anomenada L'Incal, formada per sis àlbums que fa molt poc temps Glénat ha tret en català, en un sol volum integral.

En aquesta obra tot és enorme: els autors, les pretensions argumentals, el dibuix i l'extensió (més de 300 pàgines). La implicació d'ambdós creadors és total. En Jodorowsky és més Jodorowsky que mai (simbòlic, ocultista, fantasiós, hiperbòlic), i en Moebius no desmereix el sobrenom que en Jean Giraud adopta quan emprèn projectes innovadors, sovint relacionats amb la fantasia mesclada amb ciència ficció. Pareix que, després del gran esforç que durant quasi una dècada van haver de fer per acabar el cicle, volen obligar el lector a compartir part d'aquest patiment, perquè no estam davant una lectura fàcil sinó més aviat esgotadora, impossible de paladejar d'una tirada. L'Incal exigeix una lectura atent, pausada però no massa perquè hi ha el perill de perdre el fil.

Comença com si es tractàs d'una obra detectivesca ambientada en un futur tecnològic contundent però, poc a poc, va derivant cap a plantejos esotèrics que finalitzen (per tornar a començar) quan el protagonista es troba cara a cara davant la més poderosa divinitat. Al llarg d'aquesta sendera assistim a una de les més belles evocacions fantasioses del setè art. En L'Incal tot és possible i res no ens ha de venir de nou: des d'homeoputes fins a emperadrius hermafrodites, passant per infinitud d'elements que només poden sorgir de dues ments molt imaginatives (o erudites, que per al cas és el mateix) sense complexos ni autocensura.

La lectura de l'obra va adquirint qualitat de gesta heroica (per part del lector, s'entén) a cada pàgina que anam girant, a cada àlbum que anam superant. L'argument pren volada amb progressió geomètrica, alhora que la planificació gràfica va desempellegant-se de la rigidesa de les vinyetes rectangulars encorsetades per carrers blancs. Si l'entenem o no tampoc no és el més important. Per gaudir d'aquesta obra mestra no és necessari entendre-la en la seva totalitat. De fet, si ho intentam molt seriosament, correm el perill de naufragar. El gaudi d'aquest còmic és una qüestió de fe en el que els dos autors ens conten. No una fe equivalent a la religiosa, sinó en el sentit de no pretendre trobar una explicació lògica des del punt de vista del món que coneixem. Una obra que no recomanaria als habituals consumidors de televisió d'hora punta.

Publicat al dBalears dia 21 de febrer de 2009

1 comentari:

Bernard Hoagie ha dit...

Sóc l'únic que ha notat que la traducció al català és pèssima?

La veritat, és que s'agraeix la versió catalana per part de Glénat, però no estaria malament demanar una mica més de qualitat...

Tot i així una gran obra, de cap a peus.

Publica un comentari a l'entrada