14 novembre 2008

La nissaga dels metabarons

A qui consideraríem sonat? Comencem pel principi. Hi ha dues castes de sonadures: la bona i la dolenta. Deixem de banda la dolenta, de la qual hi ha saturació d'exemples (un dels meus preferits és l'Aznar exigint disculpes als moros per els seus 700 anys d'ocupació, tot i que aquell paio que va fer bistecs de la cuixa del seu amant també té substància). Anem a tractar la bona. La d'aquella gent que té un cervell que va per lliure, que no segueix un guió establert pels altres, que l'empra per crear coses diverses que poden crear polèmica entre els sectors més reaccionaris, fotent-se de l'èxit. Aquesta gent no està de moda perquè resulta incòmoda. Ara tothom ha de dir i fer el que toca. Si un subjecte surt per la televisió a fer collonades, és perquè li toca i ell i els qui li van darrere hi guanyen doblers. Els mitjans de comunicació estan plens de pseudollunàtics que no fan més que actuar, complir el rol que els ha tocat.

En les arts hi trobam una minoria sonada en el sentit positiu del terme. Just en el còmic, hi destacaria dues figures. Alan Moore, de qui ja està dit tot i qui ho va dir tot a Watchmen. L'altre és Alejandro Jodorowsky, xilè nacionalitzat francès. I ho demostren tots els seus oficis: filòsof, actor, dramaturg, director de cinema, instructor de tarot, mim, psicomag i guionista de còmics. La seva sonadura es resumeix en una de les seves frases: "No m'agrada l'art que divinitza la guixa de qui el practica".

De la seva dilatada obra tebeística, sobresurten L'incal, El lama blanco i La nissaga dels metabarons, tres obre d'extensió física mitjana però d'enorme pes cultural. Tot i que El lama blanco és la més realista, a totes hi trobam elements psicomàgics que insereixen la seva feina literària en el conjunt de les seves inquietuds.

Fa poc Glénat ha llançat una col·lecció d'obres importants traduïdes al català i en una edició honesta i assequible. Dos dels primers títols són de Jodorowsky. Avui comentam el primer volum de La nissaga dels metabarons, que inclou els tres primers àlbums originals apareguts a França a principis dels anys noranta.

Per a aquesta obra Jodorowsky va imaginar una època tecnològicament futurista però políticament retro, amb un univers dominat per un feudalisme còsmic on la religió hi té un paper temporal importantíssim. Aquesta obra és un forat per on podem entreveure un fragment insignificant del que és una realitat alternativa completa. O al manco aquesta és la sensació. Jodorowsky és un expert en dotar de tridimensionalitat l'entorn físic, cultural, econòmic i espiritual dels personatges dels seus còmics, i en aquesta ocasió ho broda perquè la història és un flash-back molt suggestiu: un androide conta a un altre la forma en la qual es va forjar la nissaga dels metabarons des d'Othon, el rebesavi. El caràcter fragmentari de la història, accentuat pel format original en àlbum, és un dels secrets d'aquesta obra. Segurament és el menys evident perquè en té tants, i alguns d'ells tan espectaculars, que pot passar desapercebut.

No puc deixar de lloar la part que correspon a l'argentí Juan Giménez. El dibuixant s'ha guanyat una reputació inqüestionable com a artista, amb un estil detallista especialment minuciós en paisatges i elements tecnològics (pels quals sent una passió desbordada). El seu és un classicisme amb molta personalitat i és el dibuixant perfecte per a aquesta història. La conjunció d'un guió i un dibuix genials no provoca un xoc insofrible sinó una harmonia perfecta. Poques vegades sents un gran plaer a parts iguals entre les dues parts que formen un còmic tan gran com amb aquesta lectura.

Publicat al dBalears dia 8 de novembre de 2008

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada