03 d’octubre 2008

Existeix el còmic d'una sola vinyeta?



Problemàtica de la seqüencialitat interna

La problemàtica de la seqüencialitat interna comprèn, de fet, una dificultat comuna a tot estudi artístic: les definicions. L'anàlisi o reflexió rigorosa de qualsevol tema amb la finalitat d'extreure unes conclusions o la recerca del simple sentit requereixen la construcció d'una estructura coherent de conceptes. El primer que s'ha d'afrontar per tal de dur a terme amb èxit aquesta anàlisi és la delimitació de l'objecte d'estudi. A primer cop d'ull pot semblar fàcil però no ho és tant al terreny de l'art, on les fronteres són difuses.

Podria pensar-se que consideracions d'aquesta mena no tenen cap interès pràctic donat que habitualment es presenten com a irresolubles i estèrils. No obstant cal tenir en compte que en el cas del còmic el problema de la seva definició resulta inajornable si es volen comprendre en profunditat els seus mecanismes expressius. De fet resulta inevitable prendre una postura inicial a l'hora afrontar-lo.

La situació del còmic dins el conjunt de les arts apareix com un pont entre les figuratives i les narratives. Recull aportacions de la pintura, de la fotografia (més concretament de la cronofotografia) i de la literatura, alhora que conviu en situació de mútua influència al seu procés evolutiu amb el cinema. Les similituds amb aquest últim tant en procediments estètics (planificació, guió, etc.) com en altres de caràcter industrial són múltiples. Cal recordar que, de fet, els "aniversaris oficials" d'ambdós disten tan sols de dos anys. Però, vista l'evolució del medi, cal considerar el còmic com un art narratiu en sentit ampli.

Així doncs, per tal d'aconseguir la progressió de la història que es vol contar disposem d'un discurs estructurat bàsicament en vinyetes que, llegides en un sentit convencional que depèn de cada cultura, segons la perspectiva itinerant, mostren uns esdeveniments. És a dir, les vinyetes són llegides con una seqüència, integrades en un tot. Tal concepció va dur Will Eisner a denominar el còmic "art seqüencial". Però aquest procés suposa únicament un tipus de seqüencialitat, la que hem anomenat externa i que relaciona temporalment les vinyetes entre si Aquesta relació temporal cal entendre-la en el sentit de l'ordre de lectura, és a dir, no es refereix al temps de la història sinó al temps del discurs. Tot i que ambdós coincideixen habitualment.

De tota manera, el veritable problema que ens ocupa ara, i que no és incompatible amb el que s'ha plantejat anteriorment, és el que hem anomenat la seqüencialitat interna. Aquesta seria la que relaciona temporalment tots els elements que podem trobar dins la vinyeta: objectes, personatges, globus, etc.

En la cultura occidental, quan llegim una vinyeta ho fem tot desxifrant els missatges escrits d'esquerra a dreta i de dalt a baix. Per tant, si trobem dos globus un al costat de l'altre deurem suposar que el de l'esquerra es produeix amb anterioritat al de la dreta. Això suposa un pas de temps dins la pròpia vinyeta. En l'aspecte gràfic ocorre el mateix. Per exemple, podem trobar un personatge que dona una cop de puny a un altre, tot seguit una icona que representa el cop i per últim (del tot a la dreta) un segon personatge que cau. En aquest cas interpretaríem que la vinyeta representa tres fases d'una mateixa acció que són successives en el temps, i no simultànies. Segons Roman Gubern, açò es deu a que en la majoria dels casos la vinyeta representa un instant duratiu.

No obstant, en rigor pot observar-se que no totes les vinyetes contenen aquest instant duratiu, o l'inclouen en un grau ínfim, pràcticament nul. Tal és el cas de la majoria de plans detall, els de situació, les vinyetes que només presenten una acció simple, un únic globus, etc. A més, caldria afegir els espais ocupats exclusivament per text i les “vinyetes d'aspecte” (Scott McCloud), on sovint el temps diegètic s'atura. Per tant, en general podria pensar-se que, si bé la seqüencialitat interna és pròpia del còmic, no l'inclou completament doncs no sempre s'hi recorre.

El tema ha estat plantejat per diversos autors entre els que cal destacar els ja esmenats Will Eisner i Scott McCloud, a més de Daniele Barbieri. No obstant, cap d'ells enfronta la problemàtica directament sinó que l'emmarquen dins altres qüestions com el cronometratge, el “gutter ocult” o la vinyeta còmica. Per aquesta raó no resulten, lògicament, concloents respecte a la seqüencialitat interna. D'aquesta manera, tot i reconèixer-ne l'existència implícita, la deixen al marge de les seves respectives definicions de còmic, que requereixen necessàriament de l'existència de la seqüencialitat externa per admetre una obra com a còmic. Tal postura, resultat d'una reflexió tangencial, els incapacita per l'anàlisi de les vinyetes úniques d'autors com Forges o Quino.

Responent a la pregunta inicial, caldria decidir si la seqüencialitat interna és una característica essencial, necessària i/o suficient per tal que una obra siga considerada còmic; o si pel contrari és obligatori que continga un mínim de dues vinyetes amb continuïtat temporal. Tal decisió afectaria els còmics d'una sola vinyeta, l'anomenat humor gràfic de la premsa i, fins i tot, a bona part de la pintura d'escenes. De fet, en cas de no trobar-la essencial, s'hauria de descobrir i batejar un nova art, fins ara oculta i dispersa sota altres disciplines, que consistiria en la narració d'escenes en una sola imatge mitjançant la seqüencialitat interna.

Però, com que aquesta postura radical no sembla estar d'acord amb la percepció general, potser influïda per la convenció que qualifica la pintura com a alta cultura i el còmic com a cultura popular, personalment optaria per una consideració mixta de l'art seqüencial. És a dir, tot i ésser tècniques independents, la seqüencialitat externa i la interna són igualment pròpies del còmic i aquest en sorgeix de la seva conjunció. Per tant, les dues són suficients per si mateixa quan es tracta de qualificar una obra com a còmic. Caldria, doncs, considerar-les com dues branques d'un mateix art quan se'n fa un ús exclusiu. A la pràctica, aquesta concepció deuria de beneficiar la crítica de l'art donat que qualsevol obra pictogràfica amb intenció narrativa, la considere el seu autor còmic o no, és susceptible de ser analitzada des de la perspectiva de l'art seqüencial; situació enriquidora en tot cas.

De tota manera, queda lliure l'interrogant sobre què significa intenció narrativa. Però, aquesta és una qüestió de sentit comú i percepció subjectiva que no exigeix una resposta ferma. En qualsevol cas únicament podria dificultar l'anàlisi d'obres concretes i mai de tot un conjunt o medi artístic entès com a camp d'estudi.

Marc Pastor i Sanz, 2000

[Aquest article fou escrit originalment per un treball univeristari sobre còmic i publicat al seu moment a l'històric web Comic Fill-in]

[Imatge (c) Quino]

2 comentaris:

fonamental ha dit...

Una anàlisi molt bona Marc. Jo personalment crec que una vinyeta còmica pot ser un còmic i pot no ser-ho, però no pel fet de ser una sola vinyeta o més d'una. A part de la seqüencialitat de les vinyetes els còmics també es defineixen com a tals per una sèrie de recursos narratius. Una sèrie de vinyetes que no utilitzi aquests recursos narratius (que bona part d'ells atorguen al còmic la seva seqüencialitat interna) pot no ser un còmic i un sola vinyeta que si ho faci si que ho seria. El còmic és mou en el llindar de les seves arts germanes i des d'elles hi ha una gradació que et porta al còmic. Quan una vinyeta sola deixa de ser una il·lustració per a ser un còmic, o del reves, això ja depèn d l'observador.

Per Tutatis! ha dit...

Gràcies pel comentari. Efectivament en aquests temes no hi ha res blanc o negre, i el còmic comparteix recursos amb moltes altres arts (en això era encertat el treball de Barbieri). Però, la meva tesi és que per fer-ne una interpretació en clau de còmic fa falta transcurs de temps explicat en l'espai... principalment. El mateix Scott McCloud també recull la famosa transició entre vinyetes "non sequitur" (sense relació aparent entre elles, de caire quasi abstracte) amb la qual cosa deixa moltes portes obertes. Fins i tot una galeria d'art amb vint quadres de vint autors diferents podria ser considerada un còmic de vint vinyetes "non sequitur".
Un salut!

Publica un comentari a l'entrada