13 de febrer 2008

Ninotaires catalans (segona part)

Guerra i Transició
Finalment, el desenvolupament d’una tercera generació de qualitat igual o superior -qui ho sabrà mai!- va quedar estroncat pels malaurats esdeveniments de la guerra civil. Aquells ninotaires, deixaren rastre de la seva qualitat a les pàgines d’El Be Negre (1931), Gràcia Rambles (1934) i, ja en temps de guerra, les L’Esquella de la Torratxa i Papitu. Es tracta d’Avel·lí Artís-Gener –Tísner–, Ernest Guasp, Valentí Castanys, Jacint Bofarull, Pere Calders –Kalders–, Benigani, Arturo Moreno, Josep Alloza, Martí Bas, Josep Escobar, Jaume Juez –Xirinius–, Lorenzo Goñi, Joaquim Muntañola –Kim– o Josep Bartolí, per dir-ne uns quants. Després de la guerra, alguns van poder refugiar-se en publicacions infantils, en la il.lustració editorial o al dibuix d’historietes d’aventures. D’altres visqueren exilis llunyans o propers, llargs o curts. Alguns, ni això.

La guerra va anihilar la tradició cultural catalana. També la llarga tradició satírica. Durant el franquisme, els ninotaires catalans no varen tenir-ho fàcil. Les publicacions humorístiques eren escasses i efímeres. Tinguem en compte que La Codorniz, era una publicació addicta al règim . Tan addicta que l’equip redaccional d’aquesta revista era el mateix que havia fet La Ametralladora, publicació franquista editada durant la guerra.

En la premsa diària, pocs diaris tenien espai per a l’humor gràfic. Si no tenim en compte els professionals de l’editorial Bruguera i del TBO de Buigas, Estivill i Viñas, el panorama després de la guerra és desolador. A mitjans dels quaranta, comencen a destacar Valentí Castanys i Joaquim Muntañola, que seran l’enllaç amb la nova generació de dibuixants: Carlos Conti, Josep Peñarroya , Alfonso Cerón, Francesc Vila “Cesc”, “Tísner”, que torna del seu exili mexicà i Jaume Perich, que serà amb Forges , Chumy i Summers, els que encengueren la metxa del que s’anomenà "boom" de l’humor gràfic de principis dels setanta.

Amb aquest "boom", moltes publicacions es decideixen a fer l’aposta per l’humor gràfic, gràcies a la tòpica idea –no per això menys certa– que un acudit pot dir coses que no es poden dir d’altra manera. Això afavoreix l’aparició de un gran nombre de dibuixants nous que ocupen espais a tots els diaris i revistes, a més de farcir la gran quantitat de publicacions humorístiques que es fabricaren durant la transició: José Luís Martín, Ivá, Gin, Juan José Guillén, Toni Batllori, Fer, Óscar Nebreda, Tom, Carles Romeu, Kim, Núria Pompeia, Ventura & Nieto, Joma, Ja, García Lorente, Alfons López o Manel Ferrer, son alguns d’aquests dibuixants d’humor que ajudaren amb el seu llapis a trencar les cadenes del franquisme.

En els darrers anys del segle XX, la situació de la premsa a Catalunya s’ha anat normalitzant, respecte al trist escenari de la dictadura. Es permet de nou l’edició de publicacions en català. El nou marc polític, econòmic i social afavoreix l’aparició de nous mitjans i la desaparició d’altres. El Noticiero Universal, Solidaridad Nacional, El Correo Catalán, La Prensa y Diario de Barcelona diuen adéu; Tele/eXprés, Diari de Barcelona o El Observador neixen i tenen una curta vida; apareixen El Periódico de Catalunya, Avui i es revitalitza la premsa comarcal. A punt d’arribar al final de la primera dècada del segle XXI, sembla que ja s’ha paït l’aparició de la premsa gratuïta.

Pel què fa a premsa d’humor, durant el franquisme no hi ha més que intents tan interessants com exiguus (Tururut!, Locus), o revistes que acaben enfocant-se al públic juvenil (Tio Vivo, Can Can, DDT). La transició ens porta Mata Ratos, Barrabás, El Papus, El Jueves, Por Favor, Muchas Gracias, La Bimba, Amb potes rosses, El Drall… de totes aquestes tan sols sobreviu (i sembla que amb bona salut), El Jueves.

1 comentari:

Roger ha dit...

gran i necessari bloc! endavant!

Publica un comentari a l'entrada