06 de febrer 2008

Ninotaires catalans (primera part)

Aquest escrit inaugura les aportacions de firmes convidades al nostre bloc, en aquest cas es tracta del reportatge "Ninotaires catalans" escrit per Jaume Capdevila, més conegut com KAP, humorista gràfic català que publica habitualment al Mundo Deportivo i La Vanguardia.

Els inicis de l'humor gràfic a Catalunya

Catalunya és un país amb una llarga tradició periodística. Per tant, també hi ha una arrelada tradició de premsa satírica i humorística. La intensa activitat editorial que es desenvolupa a Barcelona ha actuat com un imant que, de sempre, ha atret un gran nombre d’autors dels punts més diversos de la geografia espanyola (i estrangera) a establir-se a la ciutat Comtal o bé a prop. Evidentment, a major nombre de revistes, diaris i publicacions, més espais on poden publicar els seus treballs els dibuixants, humoristes i il.lustradors.

La premsa diària va iniciar-se a casa nostra l’any 1762 amb Diario Curioso, Histórico, Erudito, y Comercial, Público y Económico, i va consolidar-se amb l’aparició del que durant molt de temps fou el “Degà de la premsa continental europea, el Diario de Barcelona, (“Brusi” pels amics), que va aparèixer l’octubre de 1792. Si bé, tal i com recull a La premsa catalana Josep M. Figueres, La Gazeta, feta a Perpinyà el 1624, es considera una de les primeres publicacions amb periodicitat fixa feta a les terres catalanes. Abans, encara, en tot el territori català ja tenia una gran difusió l’anomenada literatura de canya i cordill, els goigs, i també -com a antecedent directe de les actuals historietes- les auques, que s’imprimien en un full volant, il.lustrant amb gravats un motiu o tema, majoritàriament sense ritme narratiu seqüencial (però, de ben segur que si la tradició de les auques s’hagués produït als Estats Units o a França, ho considerarien antecedent directe del còmic). El conjunt de gravats de cada auca, en el seu format consolidat, acostumava a dur un rodolí al peu de cada imatge. La forma tradicional de difusió de l’auca, ja ben madura al segle XIX, era d’un sol full imprès de mida gran folio amb quaranta vuit vinyetes. El seu origen es remunta a un seguit de jocs d’atzar iniciàtics del segle XVII amb un recorregut similar al de l’actual joc de l’oca, amb elements alquímics i astrològics que en suposen el seu ús en pràctiques endevinatories. Evidentment, el contingut d’aquestes historietes primigènies no pretenien ésser satíriques. La sàtira es reservava per l’àmbit privat, o per altres manifestacions culturals, com la literària o, sobretot, la teatral, herència de la tradició hel.lénica.

Aviat, empresaris i polítics descobreixen el poder d’influència de la premsa i aquesta activitat viu una important puixança. El contingut d’aquestes primeres publicacions, no era pas satíric. Cal dir que les primeres empreses periodístiques que tindran una intenció crítica a través de la sàtira i la provocació humorística, no arriben fins a mitjans del segle XIX. Pensem que la publicació que es considera pionera d’aquest gènere al món, fou La Caricature, revista francesa d’atzarosa existència dirigida per l’inefable Charles Philipon que acollirà des de 1825 les imatges de la primera generació brillant de caricaturistes –Daumier, Gill, Gavarni o Doré - i que dona el tret de sortida a la sàtira periodística.

Al nostre país, les publicacions pioneres son El Lechuguino a la Dernière, aparegut el 1830, i que serà seguida per El Carlino (1836), Sancho Gobernador (1836) o Lo Pare Arcàngel, que serà la primera publicació satírica escrita en català, que veu la llum l’any del senyor de 1841. La majoria de les publicacions es dediquen a realitzar una furibunda crítica política aixoplugades sota el paraigües de la sàtira, i tindran continues topades amb la censura. El Cañón Rayado (1859), Gil Blas (1864), o La Flaca (1869), son les publicacions més significatives d’aquest període, tant per la seva duració com per la qualitat dels col·laboradors gràfics, amb noms com Francisco Ortego, Josep Lluís Pellicer o Tomàs Padró, que formen la generació pionera de l’humor gràfic del nostre país. Barcelona serà la seu d’algunes de les millors publicacions humorístiques del país, des de La Campana de Gràcia (1870) i L’Esquella de la Torratxa (1879) de l’editor López, que comptaren amb el llapis d’Apel.les Mestres, Manuel Moliné o Llorenç Brunet, fins arribar a la consolidació del gènere a principis del segle XX amb Cu-cut! (1902), En Patufet (1904), Papitu (1908), Picarol (1912), Cuca Fera (1917), L’Estevet (1921), o Xut! (1922), on brillarà la generació formada per humoristes com Joan G. Junceda, Gaietà Cornet, Josep Costa –Picarol–, Feliu Elias –Apa–, Xavier Nogués, Ricard Opisso, Romà Bonet –Bon–, o Lluís Bagaria, reforçada per noms de prestigiosos artistes d’altres camps que no feien un lleig a dibuixar ninots en aquestes revistes. De manera que hom pot trobar noms com els de Pablo Gargallo, Juan Gris, Picasso, Nonell, Ramon Casas, Josep Aragay, o Manolo Hugué si repassa aquestes col.leccions de premsa satírica. Cal esmentar que ja el 1916, l’estudiós cubà Fernando García Barros, en en el seu treball enciclopèdic La Caricatura Contemporánea (Ed. América, Madrid, 1916. Vol. II), ja distingeix clarament “l’escola catalana” de la resta de dibuixants satírics que treballen a la premsa de la resta d’Espanya: «Por eso resulta muy justo afirmar que hoy residen en Cataluña los humoristas españoles perfectamente capacitados para obtener un puesto en la evolución universal de dicho arte. Verdaderos maestros que junto á una gráfica notable, dominadora de la psicología, colocan muy á menudo, el acierto de unas leyendas que no he visto ni he podido aplaudir en Madrid.» (p. 81)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada