Festa per celebrar el 80 anys de Josep Escobar (1908-1994). Imatge conjunta de redactors i dibuixants de Bruguera. Joan March és el primer de la dreta de la fila de sota.
En Joan March (11 d’octubre de 1952) és conegut en el món del còmic per formar part de l’anomenada tercera generació de dibuixants d’editorial Bruguera. Altres noms d’aquesta generació que varen començar a publicar en els anys setanta del segle passat van ser: Jaume Rovira, Casanyes, els germans Fresno, Esegé o Rafael Vaquer.
Com a dibuixant Joan March quasi sempre ha treballat dins del còmic humorístic amb historietes curtes d'una o dues pàgines. En el seu estil destaca un dibuix amb força, de traços esquemàtics que marquen un gran dinamisme en les vinyetes. Els seus personatges són clarament exagerats i en algunes de les seves sèries mostra una cerca de retrat de la joventut d’aquells anys. És característic en les seves historietes la utilització de manera intensiva d'onomatopeies gràfiques que donaven un aire més fresc a les seves pàgines. És un dibuixant recordat amb molta nostàlgia per la generació que llegia tebeos entre els anys setanta i primeries dels noranta.
Ens hem posat en contacte amb l’autor i vint anys després de deixar de dibuixar còmics, ha accedit a contestar unes qüestions. El seu testimoni de primera mà serveix per conèixer millor la seva obra i el context editorial en què es publicaven les revistes infantils dels anys setanta, vuitanta i primer noranta.
A on vares començar a publicar els teus primer dibuixos?
Primer que tot va ser La Revista del Vallés, una publicació d’àmbit comarcal editada a Granollers. El Joan Illa em va introduir i vaig fer junt amb ell unes quantes coses, il·lustracions de les seves entrevistes sobretot. Això era quan tenia 15 anys. Per aquell temps vàrem baixar un dia al zoològic amb tota la classe de l’ institut, a Barcelona els vaig deixar i me'n vaig anar a conèixer l'Escobar. Quan em va ensenyar els originals de Carpanta, el Zipi i Zape i tot allò vaig caure de cul. Eren els primers originals que veia, per a mi llavors allò va ser màgic.
Quan vares començar a publicar més professionalment?
A Barcelona el primer lloc on vaig poder publicar va ser a Gaceta Junior, editat per Universo Infantil, on publicaven material franco-belga. Em va estranyar molt que em publiquessin perquè el material que editaven era molt bo, no sé, coses que passen. No va durar molt, van tancar el 1970, jo tenia 18 anys.
Igualment vaig passar per la revista Strong, una publicació infantil editada entre 1969 y 1971 per Argos Juvenil. No recordo quines pàgines feia, no havien de ser gaire bones, ja que jo era molt jove, tot i així ho publicaven. Totes aquestes revistes tenien vocació de destronar l'editorial Bruguera i evidentment al final no va ser així.
I la teva relació amb editorial Bruguera quan comença?
Mentre anava treballant per aquestes revistes, jo anava passant a tinta les historietes de Escobar i al mateix temps anava ensenyant coses a la Bruguera. El 1971 em van començar a publicar coses al Din Dan, com Ruperto, Calixto y Damián que encara no eren massa bones i de fet jo m'adonava. Així va continuar a Pulgarcito amb Ataúlfo y Gedeón, La Família Potosí igualment són coses que no vull ni tornar a veure, quin horror!
Em van fer fora poc després perquè el director de la redacció, el senyor González no suportava que entrés al seu despatx sense avisar, sona estrany però va ser així. Inclús li va prohibir a Escobar que em deixés passar a tinta, per sort l'Escobar no en va fer ni cas. Vaig estar una bona temporada passant a tinta i pintant quadres. El fenomen de Manuel Vázquez feia el mateix que jo, però millor. Obria una mica la porta del despatx de González, tirava la cigarreta dintre i deia “perdón, se me ha caido el cigarrillo” i entrava. Feia coses així sempre. M'encantava.
El senyor González era un paio estrany de collons. Com que Bruguera emmagatzemava tots els originals des del principi, va arribar un moment en què ja no sabien on posar-los. El cas és que se li va demanar que els tornés als dibuixants. Doncs no! L'home se li va ocórrer de cremar-los. Els originals primers de Bruguera ara són cendra.
Com a dibuixant Joan March quasi sempre ha treballat dins del còmic humorístic amb historietes curtes d'una o dues pàgines. En el seu estil destaca un dibuix amb força, de traços esquemàtics que marquen un gran dinamisme en les vinyetes. Els seus personatges són clarament exagerats i en algunes de les seves sèries mostra una cerca de retrat de la joventut d’aquells anys. És característic en les seves historietes la utilització de manera intensiva d'onomatopeies gràfiques que donaven un aire més fresc a les seves pàgines. És un dibuixant recordat amb molta nostàlgia per la generació que llegia tebeos entre els anys setanta i primeries dels noranta.
Ens hem posat en contacte amb l’autor i vint anys després de deixar de dibuixar còmics, ha accedit a contestar unes qüestions. El seu testimoni de primera mà serveix per conèixer millor la seva obra i el context editorial en què es publicaven les revistes infantils dels anys setanta, vuitanta i primer noranta.
A on vares començar a publicar els teus primer dibuixos?
Primer que tot va ser La Revista del Vallés, una publicació d’àmbit comarcal editada a Granollers. El Joan Illa em va introduir i vaig fer junt amb ell unes quantes coses, il·lustracions de les seves entrevistes sobretot. Això era quan tenia 15 anys. Per aquell temps vàrem baixar un dia al zoològic amb tota la classe de l’ institut, a Barcelona els vaig deixar i me'n vaig anar a conèixer l'Escobar. Quan em va ensenyar els originals de Carpanta, el Zipi i Zape i tot allò vaig caure de cul. Eren els primers originals que veia, per a mi llavors allò va ser màgic.
Quan vares començar a publicar més professionalment?
A Barcelona el primer lloc on vaig poder publicar va ser a Gaceta Junior, editat per Universo Infantil, on publicaven material franco-belga. Em va estranyar molt que em publiquessin perquè el material que editaven era molt bo, no sé, coses que passen. No va durar molt, van tancar el 1970, jo tenia 18 anys.
Igualment vaig passar per la revista Strong, una publicació infantil editada entre 1969 y 1971 per Argos Juvenil. No recordo quines pàgines feia, no havien de ser gaire bones, ja que jo era molt jove, tot i així ho publicaven. Totes aquestes revistes tenien vocació de destronar l'editorial Bruguera i evidentment al final no va ser així.
I la teva relació amb editorial Bruguera quan comença?
Mentre anava treballant per aquestes revistes, jo anava passant a tinta les historietes de Escobar i al mateix temps anava ensenyant coses a la Bruguera. El 1971 em van començar a publicar coses al Din Dan, com Ruperto, Calixto y Damián que encara no eren massa bones i de fet jo m'adonava. Així va continuar a Pulgarcito amb Ataúlfo y Gedeón, La Família Potosí igualment són coses que no vull ni tornar a veure, quin horror!
Em van fer fora poc després perquè el director de la redacció, el senyor González no suportava que entrés al seu despatx sense avisar, sona estrany però va ser així. Inclús li va prohibir a Escobar que em deixés passar a tinta, per sort l'Escobar no en va fer ni cas. Vaig estar una bona temporada passant a tinta i pintant quadres. El fenomen de Manuel Vázquez feia el mateix que jo, però millor. Obria una mica la porta del despatx de González, tirava la cigarreta dintre i deia “perdón, se me ha caido el cigarrillo” i entrava. Feia coses així sempre. M'encantava.
El senyor González era un paio estrany de collons. Com que Bruguera emmagatzemava tots els originals des del principi, va arribar un moment en què ja no sabien on posar-los. El cas és que se li va demanar que els tornés als dibuixants. Doncs no! L'home se li va ocórrer de cremar-los. Els originals primers de Bruguera ara són cendra.
Jordi Riera Pujal
Podeu llegir l'entrevista sencera a El còmic en català
Podeu llegir l'entrevista sencera a El còmic en català
