Publiquem una interessant entrevista feta al dibuixant Max per Israel Punzano. L'article sencer el podeu llegir al diari Ara del 7 de novembre.
Max ha trigat tres anys a enllestir Vapor (Edicions La Cúpula), una obra esperada amb candeletes pels seus lectors que està protagonitzada per un anacoreta indignat i sacsejat per situacions surrealistes al desert. Convertit des de fa temps en un referent internacional del còmic d'autor, Max continua sent un dels grans rebels del món de les vinyetes... malgrat les batalles generacionals perdudes.
El protagonista de Vapor es fa anacoreta perquè està fart de tot. ¿Comparteixes aquest sentiment?
Sí que el comparteixo, i aquesta idea és la gènesi del llibre: la constatació que hi ha molta gent que està farta de tot, de la deriva demencial del món. El subtext de Vapor és que estem envoltats d'un autèntic tsunami de ximpleries que ens cauen de totes bandes, des de la publicitat i els mitjans de comunicació fins a la política i el còmic. El 90% de les coses que circulen són d'una banalitat absurda, cortines de fum per mantenir-nos entretinguts sense temps per pensar en la nostra vida i què en fem.
En la teva obra hi ha una gran devoció pels clàssics dels còmics, que sembles tenir interioritzats.
Des de mitjans de la dècada dels 90 s'està vivint un fenomen curiós. Tots els autors que m'interessen han girat la mirada cap als pioners per treure'n idees gràfiques i narratives. Els pioners del còmic van fer una feina titànica. És sorprenent veure com en poc més de vint anys van aixecar un art amb la qualitat i la força que ho van fer. Però malauradament van quedar oblidats, la seva feina va anar a parar a mans de col·leccionistes, i no s'havia reeditat mai o s'havia fet en males condicions. No ha estat fins fa poc que han començat a reeditar-se correctament, i tots ens hem quedat enlluernats amb les seves troballes.
¿El llegat del còmic català tindrà un dia el museu que es mereix?
El Museu del Còmic està molt aturat. Encara hi ha prejudicis en aquest àmbit perquè costa fer entendre a alguns intel·lectuals i responsables d'institucions culturals que el còmic és un art. Un art, a més, amb una essència popular que mai ha d'abandonar. Els còmics han d'estar presents als museus i als quioscos. En cap cas voldria que els còmics entressin als museus perquè han desaparegut dels quioscos.
Això sí, el teu gust pels clàssics l'has completat sempre amb una vocació d'experimentar, d'obrir noves portes al llenguatge del còmic...
Experimentar per a mi és una obligació, però no crec que tots els autors de còmic estiguin obligats a seguir aquest camí. Fer feina de gènere és una opció artística totalment legítima.
Finalment has aconseguit que els teus còmics es publiquin simultàniament en castellà i català.
Sí, i ja era hora. Vaig arribar a un acord raonable amb l'editorial perquè la situació em semblava una mica vergonyosa. Fins als 50 anys no vaig poder publicar un còmic meu, Bardín el Superrealista , en la meva llengua materna. I des de llavors: terreny guanyat, terreny que no deixo perdre.
Des de fa temps vius a Mallorca, una illa amb una superpoblació d'autors de còmic.
Em vaig instal·lar a Mallorca perquè vaig tenir una filla i volia viure en un lloc tranquil. Cada cop sóc més anacoreta. I això dels autors sí que és un fenomen curiós, perquè per la població de l'illa no tocaria un percentatge tan alt d'autors de còmic. Hi ha molt bon ambient. Els més veterans d'allà -com el Rafael Vaquer, el Pere Joan i jo- ens hem dedicat a ajudar els joves que hi venien i s'ha creat aquest sentiment de comunitat molt maco.
¿Com veus des de Mallorca el procés català?
A Mallorca ens cau una mica lluny. A més, jo sóc català però no podré votar en cap referèndum perquè sóc ciutadà d'una altra comunitat autònoma. Però em sembla un avenç que ja s'estigui plantejant seriosament el dret a decidir. No entenc com és possible que alguns encara el qüestionin, quan és un dret democràtic bàsic.
¿Creus que el català està maltractat institucionalment a les Illes?
El que està passant amb el català a les Illes és patètic, una irresponsabilitat del PP d'allà. El PP mallorquí va néixer com un partit dels terratinents, dels hotelers, de la indústria local... Era gent encara amb un seny pagès interioritzat, molt lligada a la terra i que mai havia qüestionat la llengua pròpia. Però hi ha hagut un relleu generacional i el PP balear ja no respecta res... De fet, hi ha un divorci gros entre la direcció palmesana i els del PP dels pobles, que no veuen clara aquesta deriva.
