Les aventures de Max Fridman. No passaran! (Edició Integral)

Les aventures de Max Fridman. No passaran! (Edició Integral)
Vittorio Giardino

Norma, novembre 2011

Cartoné, Color, 240 pàgines

25€

Aquest passat Saló del Manga (2011), Norma va publicar l'Edició Integral de No Passaran! de Les aventures de Max Fridman, obra de Vittorio Giardino. Així com ja vaig comentar a la crònica del Saló del Manga, tot i no trobar-lo a la parada de Norma, sí el vaig trobar en una altra parada.

Max Fridman és un ex-agent dels serveis secrets francesos i també un ex-brigadista internacional a la Guerra Civil Espanyola. A No Passaran! ens situem a la ciutat de Barcelona, a les acaballes de l'octubre de 1938, on hi trobem el protagonista buscant un amic i ex-company brigadista, en Guido Treves, el qual ha desaparegut. En Max  té coneguts que l'ajudaran, però també es trobarà amb d'altres que volen evitar que fiqui el nas en tot aquest tèrbol assumpte. Tot i això, i posant la seva vida en perill decidirà continuar i fins i tot decideix anar al Front de l'Ebre per buscar més informació. A llarg de la obra doncs, Max es trobarà amb tota la variada fauna que intervenia a la guerra: comunistes, franquistes, policia, periodistes internacionals i els propis civils.  

Hom pot observar la qualitat en el treball gràfic, essent aquest el punt mfort de l'obra, gràcies a una recerca de documentació per part de l'autor, que entre altre material, inclou  cartells propagandístics, fotografies d'armes, avions i de la pròpia Barcelona.
En quan a l'argument, un en acabar de llegir, un pot considerar que tres capítols (originalment 3 àlbums) per explicar la recerca d'un amic desaparegut és exagerat. Segurament i sense perdre qualitat amb un àlbum n'hi hauria haver hagut prou.  Ara bé un pot pensar que l'autor ens ha volgut fer de guia turístic històric, i per no enclavar-nos pàgina rere pàgina a Barcelona, ens ha volgut mostrar que succeïa en altres racons de Catalunya, dedicant doncs un capítol al Front de l'Ebre i geogràfica propera.

En quan a l'edició d'aquest integral mencionar-ne la seva qualitat: el format reduït que n'afavoreix la lectura, tapa dura, el cordill de punt de llibre, el material addicional extra, entre el quals destacar-ne el dossier d'esbossos dels personatges, les escenes extres amb el seus guions il·lustrats (storyboards) i els documents de referencia utilitzats, fotografies principalment, comentat anteriorment.

Tant de bo, l'obra tingui bona acollida i així poguéssim llegir en català les dues aventures anteriors de Max Fridman: Rapsòdia Hongaresa i La Porta d'Orient, i fins i tot altres obres de l'autor.

 
Lupus Sigarrensis - Planeta Sigarra

Presentació de Nuevas hazañas bélicas a Barcelona

Font: Entrecomics

Presentació d'El coche de Intisar a Slaughterhouse, València

Font: Entrecomics

Reflexions des d’un vaixell

Publiquem un interessant article per cortesia d'Ignasi Franch. Es un text que va aparèixer a la revista El Triangle número 1046 de 13 de gener de 2012 i ens parla de El aprendizaje de la lentitud editada per Glénat. 

L’historietista Pere Joan publica El aprendizaje de la lentitud, un personalíssim llibre il·lustrat. Amb alè poètic, sensibilitat ecològica i un punt d’ironia, l’autor evoca la seva experiència remuntant el riu Paraná.

L’any 2010, el dibuixant i narrador Pere Joan va remuntar el riu Paraná des de Buenos Aires (l’Argentina) fins a Asunción (el Paraguai) en el marc d’una expedició eclèctica. El viatge no tenia un objectiu concret: només ajuntar professionals de diverses disciplines (antropòlegs, historiadors, enginyers i tota mena d’artistes) en un viatge enriquidor, i escenificar que el Paraná (dedicat només al transport de mercaderies des de fa 30 anys) es pot recuperar per a la navegació humana.

L’autor ve de signar l’adaptació al còmic de la novel·la Nocilla experience, d’Agustín Fernández Mallo. Si amb aquella obra podia aspirar a arribar a sectors que potser no segueixen el món de la historieta, el tarannà reflexiu d’El aprendizaje de la lentitud sembla adreçat a una audiència minoritària. Però per a Pere Joan també és una obertura a altres lectors: «Com moltes de les meves obres, és una cruïlla de diversos elements. Així que també suposa obrir-se a qui pugui sentir-se interessat pels quaderns de viatges o per les cròniques personals».

A l’inici del projecte, l’historietista no tenia clar què faria, però sí sabia «que no faria un relat narratiu. I el que va sortir dels dibuixos fets al vaixell, que no en van ser gaires, ho vaig ajuntar amb el que vaig fer per als documentals que el canal argentí Encuentro va dedicar a l’expedició. M’ho vaig plantejar com un puzle, amb un fil més poètic i estilístic que no pas narratiu. De la mateixa manera que el viatge no tenia un objectiu clar, el meu llibre no parteix d’una tesi, sinó de les meves experiències. Sense simular que coneixia prou uns llocs als quals vaig passar només tres setmanes».

Al final, el fil conductor no va sorgir de l’aventura en si mateixa, sinó de la manera específica com es feia. El vaixell a bord del qual anaven navegava contra corrent a la velocitat d’un caminant, i aquesta lentitud va ser el que es va convertir en l’eix d’obra. L’autor explica que «fins al final no vaig veure que en el fil seria aquesta idea d’anar a poc a poc. I és que va ser la gran característica de tot plegat: fer un viatge antimodern, on importen els temps morts i les relacions que s’estableixen entre la gent quan es disposa d’aquests temps morts». 

Una obra visual i també textual.

La paraula és importantíssima en aquest treball, fins al punt que en moltes pàgines és més protagonista que no pas els dibuixos. El aprendizaje de la lentitud no és un còmic tradicional, sinó un artefacte estètic integrador que incorpora textos, il•lustracions i esbossos. Pere Joan ha optat perquè la seva prosa, suggeridora i en algunes ocasions empeltada d’una ironia suau, condueixi les imatges: «De vegades em sento còmode traient suc conceptual de les experiències, però crec que aquí era necessari oferir aquesta conducció mitjançant la paraula. Això sí: visualment he volgut donar importància als dibuixos i esbossos que vaig fer durant el viatge». Al llarg de l’obra, a banda de petites cròniques de les vivències amb altres expedicionaris, s’ofereixen històries amb fort regust de transmissió oral però que podrien formar part d’una novel·la de realisme màgic. 

Com la de Cosme Damián, un veler de vapor que es va enfonsar de manera transversal al corrent del riu, i al voltant del qual es va anar acumulant sorra fins a formar una illa dins del riu. Però el narrador no ha volgut només recollir aquestes històries trobades, sinó imaginar-ne de noves. Elucubrar, per exemple, amb la construcció d’enormes obres d’art en forma de cap humà, fetes amb matèria orgànica i fungible, que s’integren en el cicle de la vida.

Al final, la història i la fantasia acaben integrant-se en un discurs amb un cert alè poètic. I les reflexions projecten sensibilitat ecologista. Segons l’autor, era inevitable, perquè «la gent que va pujar al vaixell ja es preocupava per això, pel monocultiu de soja a l’Argentina o per la construcció d’una presa que canviaria el riu. Però tot se’t fa encara més present quan passes dos o tres dies sense veure construccions humanes ni persones. En aquestes circumstàncies, sents que hi ha coses que s’han de preservar, que estan bé com estan. Que potser no pots parar l’explotació del riu però sí la pots fer més orgànica. Perquè la gent que el té a prop pugui viure el Paraná, i fer-ho d’una manera que no sigui invasiva».

El còmic català a Angulema segons TV3

TV3 ha emès una petita crònica de la presència d'autors catalans de còmic al festival d'Angulema.

Aquí teniu l'enllaç directe.

"No passaran!" a L'Accent

Al número 218 de L'Accent podeu llegir una ressenya de l'edició integral en català que ha fet Norma de Les aventures de Max Fridman. No passaran! Us recordem que si no trobeu aquesta publicació en paper, també podeu baixar-ne una versió en PDF.

Exposició de Joan Mundet al Museu del Còmic d' Andorra

Proposen un homenatge al traductor de Tintín

Aquest dijous el ple de Terrassa es debatrà sobre si fer un homenatge al terrassenc Joaquím Ventalló, per la seva tasca com a traductor d'en Tintín.

Font:  Nació Digital

Dimecres es podrà veure María i jo per TV3

María i jo, es un documental que ens ensenya la relació d’una família amb la seva filla autista. La lluita diària per buscar una bona comunicació. Finalista a millor documental dels premis Goya i Gaudí 2011. Aquest documental és una adaptació al cinema de la novel·la gràfica del mateix nom  Maria i jo, de Miguel Gallardo, que va ser guanyadora del Premi Nacional espanyol del Còmic 2008.

És la historia del viatge del mateix Miguel Gallardo i la seva filla, María, a les Illes Canàries per passar unes vacances en un complex turístic de l’illa. Un escenari molt diferent i un lloc on no s’acostuma a veure cap pare sol que viatgi amb una filla que pateix autisme. Maria i jo  és un quadern de viatge en què s’han anotat, una per una, igual que les llistes que tant li agrada fer a la Maria, totes les coses, grans i petites, que omplen la vida diària dels Gallardo de vacances. El documental recull la manera peculiar de comunicar-se, les reaccions de les persones de l’entorn amb la Maria, els problemes de convivència que planteja el fet que encara sigui una nena entre ells dos, i amb la resta del món, que no sempre està disposat a acceptar persones que són una excepció en relació amb el concepte general de normalitat. I també les recompenses que els van acompanyant durant aquestes vacances diferents formen part de l’essència de la pel·lícula.

Sense Ficció, Dimecres, 25 de gener de 2012 a les 20.05 per TV3

Roda de premsa de l'exposició de l'Escola Joso

Aquest vídeo és de la roda de premsa organitzada per l'Escola Joso sobre l'exposició a Angulema de la que n'havíem parlat anteriorment.