“Oriflama era una revista per joves i publicava només articles seriosos, i el que fèiem amb l’Enric Sió era donar-hi una mica d'alegria”. Així començava la xerrada que varem tenir fa unes setmanes a un pis de Sarrià a casa de l’Emili Teixidor. L’escriptor molt amablement em va respondre unes preguntes. M’interessava saber com en un temps encara fosc de la dictadura, l’Emili com a guionista i l’Enric Sió com a dibuixant van poder publicar en una revista (a partir de gener de 1968) el que està considerat el primer còmic polític crític de l’Estat. El seu nom era Lavínia 2016 o la Guerra dels Poetes.
“Ens varem conèixer per uns fascicles que feia per Salvat que llavors l'Enric dibuixava sota unes normes molt encotillades. Després va sortir aquesta l'oportunitat de col·laborar amb una activitat més lliure i sense prejudicis”. Oriflama havia nascut el 1961 com a vincle informatiu amb els joves del Bisbat de Vic que eren cridats a files per l'exèrcit espanyol. La revista va anar canviant i l’any 1968 ja era una revista íntegrament escrita amb català i una mostra del pensament catalanista i progressista de la comarca d’Osona.
“Oriflama era una revista molt lliure, amb l'excusa que era una publicació per soldats que depenia dels bisbat podia sortir amb català, podien sortejar la censura franquista sense massa problemes, en aquell moment”. No cobraven diners per la seva feina però van voler aprofitar aquella finestra oberta per fer un còmic que remogués una mica els sectors culturals catalanistes de l’època. Els protagonistes del còmic eren els grans escriptors del moment, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Campmany,... “Era també la manera d'acostar els grans noms de la cultura catalana al gran públic, al públic jove d'aquell moment. Llavors en publicacions d'un àmbit mes ampli com Cavall Fort no ho haurien pogut publicar”. El tema del còmic interessava a l’escriptor perquè era un tema fàcil de cultura popular en que hi podia entrar per rebentar-lo en el bon sentit. Era senzill fer-ne una paròdia per arribar al gran públic.
“Un cop fet el còmic varem voler anar mes enllà i férem la fotonovel·la La Núria es perd”. Aquestes quatre pàgines sortirien publicades al número 84 de juny de 1969 a Oriflama. Eren els anys de l’èxit massiu de les fotonovel·les, gènere nascut a Itàlia l’any 1947 i traspassat amb èxit a altres països sobretot els d'arrel llatina. La revista Triunfo número 341 de l’any 1968 calculava que sumant els diversos títols setmanals i quinzenals que es publicaven llavors, es podia arribar a tiratges de 1.750.000 exemplars al mes. La majoria de títols eren importats d’Itàlia, però també hi havia producció pròpia sobretot la basada en les novel·les de Corín Tellado.
La idea de fer la fotonovel·la era fer un “divertimento” i una paròdia d’aquelles històries romàntiques tant encotillades. Només recordar com es descriu a la protagonista a la primera plana de la fotonovel·la, “Núria, florista pobra, guapa i fidel, fins a cert punt”. L’Emili recorda amb efecte la col·laboració desinteressada i sense prejudicis de la gran actriu Núria Espert, que ja en aquell moment era una gran icona de la cultura per els seus grans papers en el món del teatre. La presència de la Núria i el fet de ser la primera fotonovel·la que sortia dels paràmetres totalment tancats del gènere van tenir un cert impacte dins els cercles culturals. Núria Espert i surt com a protagonista, una noia bellíssima, encisadora i una mica "capverda". L'Enric Sió, fa el muntatge de la fotonovel·la i el paper d'elegant coprotagonista masculí. Al quarto de màquines hi trobem L'Emili Teixidor com a guionista i J.M. Puig de la Bellacasa com a fotògraf. Hi ha una petita col·laboració de l'actor Carles Velat.
L’Emili Teixidor que estava ben relacionat amb el que es va anomenar “gauche divine” de Barcelona, de fet tenia molt mes contacte amb el grup de Vic. Persones com en Miquel Martí i Pol, que no sortia normalment del seu poble, i Ricard Torrents entre altres. El 1970 Oriflama amb un tiratge proper al 10.000 exemplars passa per problemes econòmics (finalment acaben patint diverses multes administratives) i persones properes a Jordi Pujol prenen el control de la revista. “Mentre vam gaudir de total llibertat hi varem col·laborar, desprès quan la línia va anar canviant i la forma en el tracte va ser diferent en varem sortir”. Oriflama ja amb la redacció a Barcelona acabaria plegant l’any 1977.
“Ens varem conèixer per uns fascicles que feia per Salvat que llavors l'Enric dibuixava sota unes normes molt encotillades. Després va sortir aquesta l'oportunitat de col·laborar amb una activitat més lliure i sense prejudicis”. Oriflama havia nascut el 1961 com a vincle informatiu amb els joves del Bisbat de Vic que eren cridats a files per l'exèrcit espanyol. La revista va anar canviant i l’any 1968 ja era una revista íntegrament escrita amb català i una mostra del pensament catalanista i progressista de la comarca d’Osona.
“Oriflama era una revista molt lliure, amb l'excusa que era una publicació per soldats que depenia dels bisbat podia sortir amb català, podien sortejar la censura franquista sense massa problemes, en aquell moment”. No cobraven diners per la seva feina però van voler aprofitar aquella finestra oberta per fer un còmic que remogués una mica els sectors culturals catalanistes de l’època. Els protagonistes del còmic eren els grans escriptors del moment, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Campmany,... “Era també la manera d'acostar els grans noms de la cultura catalana al gran públic, al públic jove d'aquell moment. Llavors en publicacions d'un àmbit mes ampli com Cavall Fort no ho haurien pogut publicar”. El tema del còmic interessava a l’escriptor perquè era un tema fàcil de cultura popular en que hi podia entrar per rebentar-lo en el bon sentit. Era senzill fer-ne una paròdia per arribar al gran públic.
“Un cop fet el còmic varem voler anar mes enllà i férem la fotonovel·la La Núria es perd”. Aquestes quatre pàgines sortirien publicades al número 84 de juny de 1969 a Oriflama. Eren els anys de l’èxit massiu de les fotonovel·les, gènere nascut a Itàlia l’any 1947 i traspassat amb èxit a altres països sobretot els d'arrel llatina. La revista Triunfo número 341 de l’any 1968 calculava que sumant els diversos títols setmanals i quinzenals que es publicaven llavors, es podia arribar a tiratges de 1.750.000 exemplars al mes. La majoria de títols eren importats d’Itàlia, però també hi havia producció pròpia sobretot la basada en les novel·les de Corín Tellado.
La idea de fer la fotonovel·la era fer un “divertimento” i una paròdia d’aquelles històries romàntiques tant encotillades. Només recordar com es descriu a la protagonista a la primera plana de la fotonovel·la, “Núria, florista pobra, guapa i fidel, fins a cert punt”. L’Emili recorda amb efecte la col·laboració desinteressada i sense prejudicis de la gran actriu Núria Espert, que ja en aquell moment era una gran icona de la cultura per els seus grans papers en el món del teatre. La presència de la Núria i el fet de ser la primera fotonovel·la que sortia dels paràmetres totalment tancats del gènere van tenir un cert impacte dins els cercles culturals. Núria Espert i surt com a protagonista, una noia bellíssima, encisadora i una mica "capverda". L'Enric Sió, fa el muntatge de la fotonovel·la i el paper d'elegant coprotagonista masculí. Al quarto de màquines hi trobem L'Emili Teixidor com a guionista i J.M. Puig de la Bellacasa com a fotògraf. Hi ha una petita col·laboració de l'actor Carles Velat.
L’Emili Teixidor que estava ben relacionat amb el que es va anomenar “gauche divine” de Barcelona, de fet tenia molt mes contacte amb el grup de Vic. Persones com en Miquel Martí i Pol, que no sortia normalment del seu poble, i Ricard Torrents entre altres. El 1970 Oriflama amb un tiratge proper al 10.000 exemplars passa per problemes econòmics (finalment acaben patint diverses multes administratives) i persones properes a Jordi Pujol prenen el control de la revista. “Mentre vam gaudir de total llibertat hi varem col·laborar, desprès quan la línia va anar canviant i la forma en el tracte va ser diferent en varem sortir”. Oriflama ja amb la redacció a Barcelona acabaria plegant l’any 1977.
Podeu veure l'article i la fotonovel·la complerta a el còmic en català.
Jordi Riera
