Llegint el conegut llibre d'assaig de Lawrence Lessig, "Cultura Lliure", que podeu baixar i llegir en català lliurement des d'aquesta web, he trobat aquesta part on exemplifica el seus arguments mitjançant el manga i els doujinshi:
Agafin com a exemple una forma de creativitat que sembla estranya a la majoria de nord-americans però que és inseparable de la cultura japonesa: els còmics
manga. Els japonesos són uns fanàtics del còmic. Un 40% de les publicacions són còmics, i un 30% dels ingressos totals derivats de les publicacions provenen dels còmics. Els trobem arreu de la societat japonesa, a tots els quioscs, i un gran nombre de persones els llegeix quan viatgen en el fantàstic sistema de transport públic de què disposa el país nipó.
Els nord-americans solem mirar amb superioritat aquest tipus de cultura. És una característica poc afavoridora que tenim. Som propensos a no entendre moltes coses del manga perquè pocs de nosaltres han llegit alguna vegada res de semblant a les històries que narren aquestes "novel·les gràfiques". Pels japonesos els manga toquen tots els aspectes de la vida social. Per nosaltres, els còmics són "homes amb mitges de reixeta". I en qualsevol cas no podem dir que el metro de Nova York estigui ple, precisament, de lectors de Joyce o ni tan sols de Hemingway. Les persones de diferents cultures es distreuen de maneres diferents, i els japonesos ho fan d'aquesta forma, interessantment diferent.
Però el meu objectiu aquí no és entendre el manga, sinó descriure una variant del manga que des del punt de vista d'un advocat és bastant estranya, però des d'una perspectiva Disney és força familiar.
És un fenomen que duu per nom
doujinshi. Els doujinshi també són còmics, però són una espècie de còmics-còpia. La creació dels doujinshi està governada per un codi ètic molt evolucionat. No és un doujinshi si és
només una còpia; l'artista ha de contribuir d'alguna manera a l'art que copia, transformant-lo de manera subtil o de manera considerable. Un còmic doujinshi pot, doncs, agafar un còmic per al gran públic i desenvolupar-lo d'una manera diferent: amb un altre guió, per exemple. O pot mantenir els personatges però canviant-los l'aspecte lleugerament. No hi ha cap fórmula que estableixi que un doujinshi és prou "diferent". Però cal que siguin diferents si volen ser considerats autèntics doujinshi. Fins i tot hi ha comitès que estudien els doujinshi per incloure'ls en exposicions o rebutjar qualsevol còmic-còpia que només sigui una simple còpia.
Aquests còmics-còpia no són pas una petita part del mercat del manga. En són una part enorme. Més de 33.000 "cercles" de creadors de tot el Japó produeixen aquests bocins de creativitat Walt Disney. Més de 450.000 japonesos es reuneixen dos cops l'any, en la més gran concentració del país, per intercanviar-los i vendre'ls. És un mercat paral·lel al mercat del manga comercial per al gran públic. En alguns sentits li fa òbviament la competència però no assistim a cap esforç continuat per part dels que controlen el mercat del manga compercial per acabar amb el mercat dels doujinshi. Malgrat la competència i la llei, creix satisfactòriament.
La característica més sorprenent del mercat dels doujinshi, per als versats en lleis com a mínim, és, d'entrada, que es permeti que existeixi. Segons la llei sobre drets d'autor i reproducció de propietat intel·lectual japonesa, que en aquest sentit (sobre el paper) calca la nord-americana, el mercat dels doujinshi és il·legal. Els doujinshi són clarament "obres derivades". No existeix la pràctica generalitzada, per part dels artistes de doujinshi, d'obtenir prèviament el permís dels creadors de manga. En comptes d'això la pràctica consisteix en prendre les creacions dels altres i modificar-les, tal com feu Walt Disney amb
Steamboat Bill, Jr. Tant la legislació japonesa com la nord-americana estableixen que aquest "préstec" sense permís del propietari dels drets d'autor és il·legal. Fer una còpia o una obra derivada sense el permís original del propietari dels drets d'autor és una vulneració dels drets d'autor originals.
Malgrat tot aquest mercat il·legal existeix i continua desenvoupant-se vivament al Japó, i molts pensen que és precisament gràcies a la seva existència que el manga japonès també es desenvolupa ricament. Tal com em va dir el novel·lista gràfic nord-americà Judd Winick, "Els inicis del còmic als Estats Units foren molt semblants al que ara passa al Japó [...] Els còmics nord-americans naixien perquè es copiaven els uns als altres [...] Així és com [els artistes] aprenien a dibuixar: agafant llibres de còmics i no calcant-los sinó observant-los i copiant-los", i construint a partir d'ells.
Segons Winick, el còmic nord-americà avui és força diferent i, en part, això es deu a la dificultat legal que suposa adaptar els còmics tal com es permet fer-ho als doujinshi. Parlant de Superman, Winick em va dir que "hi ha una sèrie de normes i les has de seguir". Hi ha coses que Superman "no pot" fer. "Com a creador és molt frustrant haver de cenyir-te a paràmetres de fa cinquanta anys."
La norma al Japó atenua aquesta dificultat legal. Alguns afirmen que són justament els beneficis que en treu el mercat japonès del manga allò que atenua la norma. El professor de dret de la Universitat de Temple, Salil Mehra, per exemple, manté la hipòtesi que el mercat del manga accepta aquestes violacions tècniques perquè fomenten que el mercat del manga sigui més ric i productiu. Si es prohibissin els doujinshi tothom hi sortiria perdent, de manera que la llei no els prohibeix.
El problema, però, rau en el fet que el mecanisme que activa aquest model de resposta de
laissez faire (deixar fer) no és clar tal com reconeix el mateix Mehra. Podria ben bé ser que el mercat en general sortís beneficiat del fet de permetre els doujinshi en comptes de prohibir-los, però això no explica per què els propietaris individuals de drets d'autor, tot i aquest fet, no els porten a judici igualment. Si la llei no estableix una excepció general pels doujinshi i, de fet, en alguns casos hi ha hagut artistes de manga que sí han interposat demandes contra artistes de doujinshi, per què llavors no hi ha un patró més general que impedeixi aquest sistema de "préstecs lliures" per part de la cultura doujinshi?
Vaig passar quatre fabulosos mesos al Japó i vaig plantejar aquesta mateixa pregunta tants cops com vaig poder. Al final, potser la millor explicació me la va donar un amic que treballa en un gran bufet d'advocats japonès. "No tenim prou advocats", em va dir una tarda. "Senzillament no hi ha prou recursos per portar als tribunals casos d'aquest tipus."
Tornaré a tractar aquest tema més endavant: la regulació per llei és una funció que depèn tant de la lletra de la llei com de les despeses que es derivin de fer que aquestes lleis tinguin efecte. Per ara, centrem-nos en la pregunta que clama ser plantejada: al Japó estarien millor amb més advocats? El manga seria més ric si els artistes doujinshi fossin portats als tribunals sistemàticament? Guanyarien els japonesos alguna cosa important si poguessin posar fi a aquesta pràctica de "préstecs" sense compensació? En aquest cas, la pirateria té un efecte negatiu sobre les víctimes de la pirateria o les ajuda? Els advocats que lluitessin contra aquesta pirateria, estarien ajudant o perjudicant els seus clients?
Aturem-nos un moment.
Si vostès són com era jo fa una dècada, o com és la majoria de gent quan comença a pensar en aquests temes, ara haurien d'estar intrigats per una cosa que no havien pensat en profunditat abans.
Vivim en un món que celebra la "propietat". I jo en sóc partícip. Crec en el valor de la propietat en general, i també crec en el valor d'aquesta estranya forma de propietat que els advocats anomenen "propietat intel·lectual".
Una societat gran i diversa no pot sobreviure sense propietat, i una societat gran, diversa i moderna no pot desenvolupar-se ricament sense propietat intel·lectual.
Però només cal un segon de reflexió per adonar-nos que hi ha molt de valor arreu que la "propietat" no captura. No em refereixo a què "els diners no fan la felicitat", sinó més aviat al valor que és senzillament part d'un procés de producció, tant comercial com no comercial. Si els dibuixants de Disney haguessin robat un paquet de llapis per dibuixar Steamboat Willie, no dubtaríem ni un instant a condemnar aquest "préstec" dient que van fer mal fet, per més trivial que sigui l'acte en si, encara que passés desapercebut. Tanmateix no hi hagué res de mal fet en el què Disney agafà en prèstec a Buster Keaton o als germans Grimm, com a mínim segons les lleis d'aquell temps. No hi haguè res de mal fet en el préstec a Keaton perquè l'ús que en va fer Disney hauria estat considerat "just". No hi havia res de mal fet en el préstec als Grimm perquè la seva obra era de domini públic.
Així, tot i que les coses que Disney va prendre o, en termes més generals, les coses que pren qualsevol persona quan practica la creativitat Walt Disney, són valuoses, la nostra tradició no considera que aquests préstecs estiguin malament. Hi ha coses que, en una cultura lliure, es poden agafar en préstec lliurement, i aquesta llibertat és bona.
El mateix passa amb la cultura doujinshi. Si un artista doujinshi entrés a robar a l'oficina d'un editor i s'endugués mil còpies de la seva última obra, o encara que només en fos una, sense pagar, no dubtaríem a qualificar-ho de mal fet. A part d'haver entrat sense permís, hauria robat alguna cosa de valor. La llei prohibeix aquests robatoris, siguin grans o petits.
Però sembla haver-hi certa resistència, fins i tot per part dels advocats japonesos, a afirmar que els artistes de còmics-còpia estiguin "robant". Aquesta forma de creativitat Walt Disney es considera justa i correcta fins i tot si als advocats, concretament, els resulta difícil dir per què.
I passa el mateix amb milers d'exemples que apareixen quan un s'hi comença a fixar. Els científics treballen a partir del treball d'altres científics sense demanar permís ni pagar per aquest privilegi. ("Disculpi, professor Einstein, podria utilitzar la seva teoria de la relativitat per demostrar que s'equivocava pel que fa a la física quàntica?"). Les companyies de teatre adapten obres de Shakespeare sense demanar permís a ningú. (
Algú creu que Shakespeare es difondria millor en la nostra cultura si existís una entitat central de drets sobre Shakespeare a la qual totes les produccions sobre Shakespeare haguessin de presentar una instància demanant permís abans de posar-s'hi?). I Hollywood va per cicles amb certs tipus de pel·lícules: cinc pel·lícules d'asteroides a finals dels noranta, dues pel·lícules de desastres provocats per un volcà l'any 1997.
Els creadors, aquí i a tot arreu, es basen sempre i en tot moment en la creativitat que es desenvolupà precedentment i que ara els envolta. Aquest fet de basar-se en altres obres i desenvolupar es fa sempre i a tot arreu com a mínim en part sense permís ni compensació pel creador original. Cap societat, lliure o controlada, no ha exigit mai que tots els usos de la creativitat s'haguessin de pagar o que calgués demanar sempre permís per exercir la creativitat Walt Disney. En comptes d'això totes les societats han deixat bocins de la seva cultura lliures per a ser utilitzats: les societats lliures potser de forma més completa que les no lliures, però fins a un cert punt ho han fet totes les societats.
La pregunta de difícil resposta no és doncs
si un una cultura és lliure. Totes les cultures són lliures en certa mesura. La pregunta difícil és "
Fins a quin punt és lliure aquesta cultura?" Fins a quin punt, i amb quin marge, podem prendre i basar-nos lliurement en la cultura i desenvolupar-la? És una llibertat limitada als membres del partit? O als membres de la família reial? O a les deu empreses més importants que cotitzen a la Borsa de Nova York? O és una llibertat difosa àmpliament? Pels artistes en general, tant si estan afiliats a la Met com si no? Pels músics en general, blancs o no? Pels directors de cinema en general, estiguin afiliats a uns estudis o no?
Les cultures lliures són aquelles que deixen molt d'espai disponible perquè d'altres s'hi basin, desenvolupant-les. Les cultures del permís, o no lliures, en deixen molt menys. La nostra era una cultura lliure. Cada cop ho és menys.
