Tancant el 2025, a mitjan novembre, Editorial Finestres va publicar
Lignit, d'
Emma Casadevall, amb què es va emportar el guardó a
Menció al Talent Novell del Premi Finestres de Còmic en Català de 2024. La seva publicació es va anunciar a mitjan juny de 2025 en el seu
pla editorial per la tardor d'aquest any 2025.
Des
d'un primer moment l'obra em va cridar l'atenció, ja que l'obra i un
servidor teníem un element en comú: l'obra situada al Berguedà i jo sent
de l'Alta Segarra, ambdues comarques havien sigut zones mineres de
rellevància entre mitjans o finals del segle XIX i bona part del segle
XX, compartint la mateixa mena de carbó, el lignit. Cada zona ha tingut
la seva pròpia història, però pel que sé, sense haver aprofundit gaire
si hi ha més punts en comú, durant els anys 80 del segle XX, la central
tèrmica de Cercs va ser alimentada per lignit de Calaf i l'Alta
Segarra.
Majoritàriament,
molts de nosaltres hem anat cap al Berguedà i més especialment la zona
de l'Alt Berguedà, ja sigui per fer muntanyisme, senderisme, o
simplement passar-hi el dia, i és que d'atractius naturals no en falten.
Però el que també és visible, són tots els vestigis de l'antiga
explotació minera de lignit d'aquesta zona, que ens podem trobar al llarg
de la C-16, com la Torre del Comte de Fígols, o separant-nos una mica
tenim el poble de Sant Corneli, on molts hi hem fet parada per dinar.
I
justament un dels grans promotors del desenvolupament miner de l'Alt
Berguedà fou José Enrique de Olano y Lozaiga, empresari d'origen basc,
que el 1909 fou nomenat Comte de Fígols pel rei espanyol Alfons XIII.
Justament darrere d'aquest desenvolupament, no només hi havia empresaris
com el mencionat Olano, sinó també el govern espanyol com també la
Corona.
Però aquest desenvolupament, molt sovint lligat al
progrés, no significa que sigui positiu per la població local, ja que
molt sovint la vida de la seva gent es veu capgirada d'un dia per
l'altre per afavorir els interessos d'algú totalment aliè a la seva
terra.
L'Alt Berguedà com altres zones dels Prepirineus i
Pirineus, durant generacions els seus veïns vivien gràcies a la gestió
comunal dels diversos bens que la terra oferia: boscos, rius, pastures,
entre altres. De cop i volta, aquesta vida es va veure capgirada per
expropiacions forçoses per l'afavoriment de la mineria. I en perdre l'ús
d'aquells recursos que sempre havien utilitzat, molts van veure's
obligat a treballar de miners, i entrar a formar part d'aquell sistema
industrial que va arribar per quedar-s'hi.
Sense oblidar-se de la implementació de la indústria minera, Lignit
dona protagonisme a dues persones d'orígens ben diferents que els seus
camins els va portar a les mines. És doncs una història real, una
història de no-ficció, una història que ens parla d'aquells que van
treballar a les mines en unes condicions de vida gens favorables.
Un
és en Joan, un jove de catorze anys, que deixant la seva masia
berguedana, ell i els seus germans petits van anar a treballar a les
mines del Coll de Pradell, la zona protagonista d'aquesta història,
arribant-hi el 1952. L'altra protagonista no és ni berguedana ni
molt menys catalana. Les mines van atraure tota mena de gent de l'estat
espanyol, que per un motiu o un altre, hi van fer cap. Ella és la
Gabi que amb només quinze anys va deixar el poble de Santiz, a la província de Salamanca,
juntament amb la seva família per allà el 1946, a la recerca de feina.
Ells
formaven part dels més desafavorits de la jerarquia de les societats
mineres, eren joves i no-casats, l'únic sostre que es podien permetre
eren les barraques que ells mateixos creaven, especialment els miners,
com el cas del Joan i els seus germans. Les barraques eren llocs on
acollien tota mena de gent, molts dels quals fugien de persecucions
polítiques, ja que de revolucions i conflictes, no en faltaven, i allà
s'hi podien amagar i eren protegits per la resta.
En Joan i la
Gabi en seran dos dels narradors. Un altre, és José Eduardo de Olano,
segon comte de Fígols, fill de l'anterior, qui ens donarà la visió de la
classe benestant, la qui va canviar la vida d'aquestes muntanyes. I per
acabar, justament són les muntanyes l'altre narrador, que ens donaran
el seu especial punt de vista. Elles eternes veient com el pas del
temps, els efímers humans les van alterant, com el paisatge, segons les
seves necessitats.
Amb diversos narradors, amb diversos moments i
històries, els colors és un dels altres elements que destaquen del
còmic, adaptant-se a cada una de les situacions que ens trobarem. Però
també hi ha tota mena d'elements que ens cridaran l'atenció ja sigui un
simple clau, alguns dels animals que convivien a les muntanyes amb els
miners, destacant-ne els ocells, o les escenes sobre la vida a pagès que
se'ns mostraran.
Tal com ens diu la introducció, és gràcies a
la recerca doctoral de la Laia Gallego, una bona amiga de l'Emma
Casadevall, que ella ha pogut desenvolupar el còmic que tenim entre
mans. Són diverses les presentacions d'aquest còmic, que hi van les dues
juntes, explicant-nos la part més social i humana d'aquesta obra.
Amb
Lignit, coneixerem
testimonis reals d'aquells que van viure de primera mà la vida a les
mines, i justament des de l'esglaó més baix del sistema industrial
miner. És doncs un homenatge al passat que alhora ens permet conèixer el
nostre present tot fent èmfasi a aquells que ens van precedir, i com
els canvis socials, econòmics i polítics els van fer encaminar cap a
llocs ben aliens i diferents de tot allò que havien conegut.
Marc "Llop Segarrenc"
